Abraçades de retrobament – Programació i inauguració de Festival de Cinema de San Sebastián

0
14

Per fi ha arribat el nostre moment. Per fi ha tornat el Festival Internacional de Cinema de San Sebastian, el certamen cinèfil de major ressò que se celebra dins les fronteres de l’Estat espanyol. I, en aquesta ocasió, no només tenim el privilegi de ser-hi sinó també de poder retransmetre, diàriament, les crítiques de les diferents pel·lícules que s’hi van presentant. Després de la passada edició, l’èxit de la qual va ser el propi fet de poder-se celebrar dins l’advers context de pandèmia global, va deixar amb prou feines alguns títols interessants com el de la premiada “Beggining” de Dea Kulumbegashvili, que es va endur també els títols a millor direcció, guió i actriu, fet que ens dóna una idea de l’absència d’atractiu real dins la resta de la seva programació. Però, per damunt de tot, va ser una edició desproveïda per complet del frenètic ritme, el bullici i el caliu “festivalero” que es respira sobre aquestes dates en la meravellosa ciutat basca. Enguany, malgrat que la situació obliga a imposar certes mesures (com és el cas de l’aforament), el director del festival José Luis Rebordinos, es proposa recuperar la vitalitat i tornar a erigir el Zinemaldia com un espai de (re)trobada entre públic, indústria i grans personalitats del món del cinema.

La 69a edició del Festival Internacional de Cinema de San Sebastián es va donar per inaugurada ahir divendres 17 de setembre en una pomposa cerimònia a l’auditori Kursaal, precedida per una glamurosa catifa roja. Així com va succeir amb el Festival de Venècia, un dels símptomes (sobretot de cara a la galeria i com a aliment per a la il·lusió dels aficionats i aficionades) de la bona salut amb la qual torna el Festival és l’aparició d’estrelles il·lustres. L’organització en té consciència d’això i, aquest any, no s’ha estat de convidar a un bon aparador. Primerament cal esmentar a la magnífica Marion Cotillard, que va recollir de la mà de la seva amiga Penélope Cruz el Premi Donostia i va enamorar a organització, crítica i assistents amb les seves paraules d’agraïment al festival per “acompanyar-la en aquesta nova etapa de la seva trajectòria”. La decisió d’atorgar aquest reconeixement a Cotillard, tan activa com altaveu de la campanya Me Too, contrasta amb la decisió de fer-ho alhora (el pròxim dimecres 22 al mateix auditori) a l’actor Johnny Depp, acusat d’agressions masclistes. Davant el descontentament públic que va generar aquesta decisió, el mateix director del festival va haver de sortir en defensa de Depp, argumentant que l’actor “mai ha estat condemnat judicialment” i que el festival defensa “la presumpció d’innocència”, argumentari absolutament bàsic i, fins i tot, encobridor.

Si ens fixem en les pel·lícules escollides dins la Secció Oficial del festival ens sobta, primerament, el gran volum de títols de procedència espanyola (cap catalana). Fora de concurs ha quedat, però, el curtmetratge “Rosa Rosae. La Guerra Civil” amb el que el llegendari realitzador Carlos Saura retalla, manipula i juga amb tota mena de material visual per a recrear els horrors de la guerra des de l’innocent mirada d’un infant. Una de les pel·lícules que més revolt ha aixecat és “Maixabel”, de la directora madrilenya Icíar Bollaín amb Luis Tosar com a protagonista, que recupera la història dels presos etarres “penedits” que van decidir contactar amb els familiars de les víctimes que havien ocasionat i tractar, així, de reparar el dolor causat. Veurem com Bollaín tracta i aborda un tema tan delicat i com rep la societat basca l’enèsim film espanyol que demonitza la violència de tan sols un dels bàndols del conflicte. Per altra banda, la que sí que resulta molt prometedora i confiem en el prisma polític amb el qual sabrà afrontar-ho és “El Buen Patrón” de Fernando León de Aranoa (que, per cert, forma part de les candidates espanyoles a obtenir l’Oscar), un vell conegut per la seva directa alhora que profunda “Los Lunes al Sol” i que ara aborda les dinàmiques de poder del mitjà empresariat espanyol. Completen la llista “La Abuela” del paladí del terror Paco Plaza, l’experiment multitextura “Quien lo impide” de Jonás Trueba, “La hija” de Manuel Martín Trueba i la gens prometedora “La fortuna” de Alejandro Amenábar, al que cal sumar la neokinki “Las Leyes de la Frontera” que, tot i estar fora de concurs, tancarà el certamen. Llatinoamèrica té la seva representació (en aquesta secció) a través de Inés Barrionuevo i el seu “Camila saldrá esta noche”, un retrat de les adolescències portenyes. El cinema francès té la seva cota amb “Arthur Rambo” de Laurent Cantet i “Undercover” de Thierry de Peretti, així com el britànic amb “Benediction” de Terence Davies, un clàssic del cinema d’època anglès. Particularment, ens desperten curiositat el psicològic film rumanès “Blue Moon” de Alina Grigore i la mística danesa “As in heaven” de Tea Lindeburg, així com l’enigmàtica coproducció britànica, francesa i belga “Earwig”, de Lucile Hadzihalilovic. La Xina hi té representació amb dos títols: “Fire on the plane” de Zhang Ji i l’esperada nova pel·lícula de Zhang Yimou, “One Second”, una oda al fenomen espectatorial del cinema que ha servit de film d’obertura del festival.

Una de les característiques del Festival de Cinema de Sant Sebastià és l’extensa multitud de seccions de les quals disposa: “New Directors”, “Horizontes Latinos”, “Zabaltegi-Tabakalera” o, inclús, categories dedicades als maridatges entre la gastronomia i el setè art o d’altres de cinema infantil. Si per a un espectador/a comú ja resulta altament ambiciós el desig d’abastar diversos films de totes les categories, a La Guitza ens resulta costós. Per això, ens centrem en els films que entren a competició per tal d’optar a la “Concha de Oro”. Però, a la vegada, també en volem destacar la secció Perlak, en la qual tindrem l’oportunitat de veure magnífiques pel·lícules que ja han estat estrenades en altres festivals, però encara no a les cartelleres generalistes i, per aquesta ocasió, volen deixar la seva empremta a la capital guipuscoana. Estem parlant de films procedents del festival de Cannes, com “Drive my car” de Ryusuke Hamaguchi, el documental “The Velvet Urderground” de Todd Haynes, “The French Dispatch” de Wes Anderson, “Red Rocket” de Sean Baker o la Palma d’Or d’enguany: “Titane” de Julia Ducornau. D’altres, en canvi, provenen del recent Festival de Venècia, com és el cas de “The Power of the Dog” de Jane Campion o “Competencia Oficial”, dels argetins Gaston Duprat i Mariano Cohn, film del qual hem comptat amb la presència in situ dels coneguts actors Oscar Martínez i Antonio Banderas, a banda de la ja mencionada Penélope Cruz.


Sigui com sigui, el pot ja s’ha obert i ja olorem totes les mels que anirem provant aquests dies dins la nostra estada a la ciutat de Donostia. Estigueu antentxs ja que anirem comentant totes les impressions que ens van mereixent els diferents films!

Article anteriorPalmarès del 78è Festival de Venècia: Merescut reconeixement al cinema realitzat per dones, però amb l’acaparadora incursió de Netflix
Article següentLa reparació com a epíleg del conflicte basc – Crítica de “Maixabel” de Icíar Bollaín

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí