“El contador de cartas”, el llastre de la culpa de Paul Schrader.

0
14

Paul Schrader és d’aquella classe de directors i guionistes que mai ha acabat de gaudir d’un èxit comercial i d’un palmarès honorífic significatiu, però és sobradament estimat i respectat per l’academicisme, la crítica i d’altres professionals de la comunitat cinematogràfica. És el director de títols com “Hardcore” (1978), “Amercian Gigolo” (1980), “Affliction” (1997) o la darrera “First Reformed” (2017), estrenada a l’Estat espanyol com a “El Reverendo”. Malgrat això, res hauria estat possible sense les seves prèvies contribucions en el camp del guió, que consagraren el seu nom com a gran escriptor dins el New Hollywood dels anys ’70. Estem parlant, ni més ni menys, que del tàndem que muntà amb el director Martin Scorsese (el qual exerceix de productor en el present film), del que nasqueren autèntiques joies de la història del cinema com “Raging Bull” (1980) o, molt especialment, “Taxi Driver” (1976). Paul Schrader va viure, a la seva Michigan natal, una infància durament reprimida per l’extrema religiositat calvinista de la seva família, de la qual va fugir en complir la majoria d’edat. Com ell mateix ha declarat, totes aquestes circumstàncies han marcat la seva filmografia, presentant sovint personatges turmentats per la culpa, cercant certa redempció expiatòria i alienats d’una societat, unes institucions i uns sistemes de valors de la que havien format part i que ara els ha rejectat. “El contador de cartas” no n’és pas una excepció sinó que ve a reafirmar, amb més frescor i més vitalitat que mai abans, al Paul Schrader de sempre.

No, “El Contador de Cartas” no és, ni de bon tros, una pel·lícula “sobre” el pòquer. Schrader tracta el joc d’atzar com a un desenvolupador de la trama i un instrument per a mantenir la neurosi del protagonisme a ratlla, tot desproveint a les sales de joc d’aquella aurèola que el seu productor i mentor en la direcció va conferir amb el seu “Casino” (Martin Scorsese, 1995), tractant-los ara com una mena de no-lloc desèrtic on transiten pintorescos i decadents personatges patris. Un d’ells és William Tell (òbvia referència), en aparença un astut i calculador jugador de cartes que accepta la col·laboració financera que li ofereix La Linda (Tiffany Haddish) per tal de competir arreu del país i aconseguir el botí suficient per a proveir d’oportunitats a Cirk (Tye Sheridan), un jove endeutat després de la fugida de la seva mare i el suïcidi del seu pare. Tot això, aparentment. Però Schrader té un altre relat per a nosaltres, i aquest va per dins: Tell acaba de sortir de la presó després d’haver estat un dels “caps de turc” que van pagar l’escàndol de tortures dins la presó d’Abu Ghraib, durant la Guerra d’Irak, per tal de no investigar i condemnar a instàncies militars i corporatives superiors. Un d’aquests responsables és John Gordo (un hipnòtic William Dafoe), actual assessor en mètodes de seguretat i interrogatoris, amb el que el protagonista coincideix, per casualitat, en un dels casinos, on també es creua amb el jove Cirk, fill d’un soldat també a les ordres del “major” i que va ser incapaç de sostenir la culpa post-bèl·lica i va acabar volant-se el cap. Ara, el seu fill persegueix un barroer pla de venjança contra Gordo, que farà connectar a Tell amb la seva pròpia experiència traumàtica i amb la dicotomia moralista sobre si és més correcte ajudar al jove en el seu estratagema homicida o bé fer el possible per encarrilar-lo cap a una pròspera vida, sense els sentiments aniquiladors de l’existència que el mateix William Tell pateix i que van arrabassar la vida del pare del nano.

Paul Schrader depura al màxim la seva posada en escena i ens mostra un estil més aviat auster, en favor d’un moralisme que inunda la pantalla i es respira en cada alè del pols dramàtic. Un dels elements que, sens dubte, contribueixen a aquest enfocament és la superba interpretació d’Oscar Isaac que, com el Travis Bickle de Robert de Niro (Martin Scorsese, 1976) domina a la perfecció l’expressió psicològica del personatge, com si sempre hagués cohabitat en el propi cos de l’actor. Tot i això, observem que la manera en com William Tell es desenvolupa en els espais i amb el conflicte s’assimila més al pastor Ernst Toller (interpretat també magníficament per Ethan Hawke) de “First Reformed” (2017), en el que la no-exteriorització emocional constitueix, en si mateix, un vehicle profund d’expressivitat.

D’aquesta manera, tots els personatges a qui dona vida Paul Schrader mantenen un substrat emocional i ideològic comú: des dels emblemàtics als quals dotà de fama durant el New Hollywood (el citat Travis Bickle de “Taxi Driver” i, inclús, el boxador Jake La Motta de “Ragging Bull” -1980-, també de Scorsese), fins als darrers homes d’església i de casino. Tots són, en certa manera i amb l’autoritat confessa del propi, modelats a partir de la repressió soferta per l’estricta formació protestant reformista de tall calvinista, un imperatiu moral que deixaria empremta en tota la seva trajectòria professional. D’aquesta manera, els personatges de Schrader són individus turmentats, incapaços de desprendre’s del llastre de la culpa, com el mateix William Tell escriu al seu diari. El record d’una experiència traumàtica condiciona la seva actual existència, però el contacte amb el que el guionista ens presenta com a una persona “pura” o “inocent” (que solen ser dones, joves, o ambdues coses: la treballadora sexual que intepreta Jodie Foster a “Taxi Driver”, la recent vídua Amanda Seyfried a “First Reformed” i el jove Cirk a l’actual film), permetrà al nostre protagonista emmenar aquest sentiment de culpa, i fer el possible per tal de “reconduir” aquestes persones per un camí de “bé”, que a ell mateix li hagués agradat poder seguir abans que la seva vida comencés a torçar-se. Però, com desenvolupen totes les trames de les pel·lícules de Schrader i, per descomptat, “El Contador de Cartas”, la missió que assumeix el nostre protagonista, sota l’aparent ordre i contenció emocional, serà un camí de turment d’autoflagel·lació masoquista on, tan sols a través de la violència serà incapaç de desprendre’s del pesat llastre de la culpa i actuar en favor del seu propi sentit de bondat. Violència final que, tot sigui dit, l’espectador acumula expectatives durant tot el film i que resulta tan austera i breu com tot l’estil del qual el director fa gala al llarg del film.


Però, per acabar, una de les mestries de Paul Schrader consisteix a demostrar que els conflictes que enfronten aquests individus no són batalles aïllades sinó el corpus material de l’existència de l’home contemporani. El de Michigan parteix de contextos, però, molt determinats i amb una gran connexió amb el seu context històric més immediat: un Travis Bickle que pateix a la impersonal i deshumanitzadora urbs de Nova York l’estrès posttraumàtic de la qüestionada Guerra del Vietnam; un Ernst Toller al qui aixafa el procés de prendre consciència sobre la connivència entre Església, governs i les grans corporacions responsables del canvi climàtic i, finalment, un William Tell que va pagar els plats trencats de la part més fosca i repressiva de la intervenció militar dels Estats Units d’Amèrica a l’Iraq. Durant menys de dues hores acompanyarem la història individual d’un hàbil jugador que usa les cartes per a mantenir un pols existencial amb la seva pròpia culpa, però Paul Schrader ens està convidant a mostrar-nos una societat estatunidenca en clar estat de descomposició.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorNetflix tracta de posar-se a l’alçada

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí