Almodóvar desil·lusiona amb la seva última “Madres Paralelas”

0
3
Pocs directors (vius i en actiu) a l'Estat espanyol són capaços, fruit d'una llarga, exitosa i internacional trajectòria, de generar tant rebombori mediàtic en cada estrena. Pedro Almódovar (un dels pocs noms del cinema patri que s'ha guanyat el mèrit d'esdevenir adjectiu: "almodovarià"), n'és un d'ells. El problema és que aquest revulsiu genera unes expectatives, i aquestes no sempre són correspostes satisfactòriament. El cas de "Madres Paralelas" n'és un d'ells.

En una ocasió, un professor de la Universitat, dins l’assignatura d’Història del Cinema, va dir alguna cosa així com “Almodóvar és un bon director, però morirà ofegat per les baves dels seus propis fans”. I és que, recentment, de poc no sobreviu a la seva estada a Venècia, i no precisament per la coneguda acqua alta. El director manxec va triar la Biennale de cinema per a presentar la seva darrera pel·lícula “Madres Paralelas i, tot i no recollir més premis que la Copa Volpi que reconeixia la interpretació de l’actriu Penélope Cruz, públic i crítica es van desfer en elogis. Pedro Almodóvar no hi assistia des que l’any 1988 hi va portar el que segurament fos el seu primer petit gran èxit: “Mujeres al borde de un ataque de nervios”. 38 anys després, tornava a Venècia amb una reconeguda i consolidada carrera a l’esquena, guanyada a pols després de crear un univers i una poètica excepcionalment pròpia a través de films que ja han esdevingut clàssics com “Todo sobre mi madre” (1999, guanyadora de l’Oscar), “Hable con ella” (2002, Oscar al millor guió), “La mala educación” (2004), “Volver” (2006), “Los abrazos rotos” (2009), “La piel que habito” (2011) i la més que destacable “Dolor y Gloria” (2019), que quasi li torna a valdre un nou premi Oscar.

Les actrius i actor de la pel·lícula, junt al director Pedro Almodóvar, al centre, durant el 78è Festival de Cinema de Venècia. D’esquerra a dreta: Aitana Sánchez-Gijón, Milena Smit, Penélope Cruz i Israel Elejalde.

Després de dues dècades de reconegudíssima filmografia, el director passava per un dolç moment, fet que els aplaudiments rebuts a Venècia semblaven confirmar. Però, tot d’una, l’Acadèmia escull a “El Buen Patrón” de Fernando León de Aranoa per a representar a Espanya als Oscars, per damunt de “Madres Paralelas” (i “Meditarráneo” de Marcel Barrena), fet que s’ha especulat que va enfadar al manxec. Més tard, aniríem al cinema a veure, finalment, “Madres Paralelas” i comprovaríem que no hi ha tant per salivar i ofegar a ningú.

En un inici, la premissa de la qual partia el film, era curiosament atractiva. Almodóvar explora una (doble) maternitat encaixada al marge de l’heteronormativitat i de la família nuclear tradicional. Entesos, fins aquí res massa nou: un clàssic temàtic dins l’univers simbòlic del director. Però, en aquesta ocasió, tal història s’ubica dins un suposat teló de fons en el qual s’explica l’obertura d’unes fosses comunes on s’hi van enterrar els vergonyosos crims del franquisme. Agraïm, primerament, a un cineasta de l’esquerra “tèbia” (un “em posiciona una mica, però tampoc massa”) com és Almodóvar que hagi trencat una llança ferma en favor de la memòria històrica. Agraïm, també, que es dediqués a passejar-se per la catifa roja de Venècia afirmant màximes com que “la sociedad espanyola tiene una deuda moral con las famílias de las persones desaparecidas” i denunciant obertament el bloqueig que la meitat del ventall polític ha efectuat als processos de recerca dels cossos de les víctimes i de la reparació cap a les familiars. Tot i que l’univers de la Guerra Civil s’ha explorat, narrativament, diverses vegades en la pantalla espanyola, el debat sobre la memòria històrica d’ençà de la Transició ha estat, sovint, un tema vetat, tabú o polèmic i un gran absent en la cultura audiovisual recent. Hem d’agrair, doncs, a Almodóvar que hi hagi fet quelcom al respecte.

Emotiva escena en la qual les habitants del poble es dirigeixen a l’exhumació de les fosses comunes. Algunes d’elles porten fotografies dels familiars desapareguts.

Segurament la persona lectora s’estarà preguntant, com ens ho fèiem nosaltres abans d’entrar a la sala, com encaixaria el director ambdues línies argumentals (maternitats i memòria històrica) dins una mateixa pel·lícula. Doncs bé, aquest és un dels punts en els que “Madres Paralelas” desil·lusiona: tenim la constant sensació que les dues línies argumentals no es cohesionen, de cap manera, amb solidesa en una de sola.

Els deu primers minuts, en els quals es presenten els personatges, l’escenari i l’acció o conflicte, transcorren amb una urgència esquemàtica i una manca de subtilesa quasi insultant: una fotògrafa treballa per a un antropòleg forense (ambdós d’aquesta classe mitjana-alta “liberal” madrilenya característica en el director), fins que ella decideix demanar-li que l’ajudi a reobrir les fosses on creu que el seu avi va ser enterrat després de ser afusellat pels insurrectes nacionals; pas previ a acabar al llit enrotllant-se.

Quan creiem que el conflicte seguirà el curs presentat, contemplem atònits i atònites que no és així. Janis (la protagonista encarnada per Penélope Cruz) decideix tenir un fill, coincidint a l’hospital amb la mare adolescent Ana (Milena Smit). Janis seguirà feliçment la seva vida com a mare soltera, combinant-ho amb el seu treball com a fotògrafa, semblant així que l’element “inquietant” o “sinistre” que sovint existeix rere els arguments desenvolupats per Almodóvar brilla per la seva absència. Simplement trigarà una bona part del metratge en fer-se notar i vindrà del retrobament amb Ana i les maternitats en paral·lel al qual fa al·lusió el títol del film, sense aventurar-se excessivament en debat entorn el component biològic o, simplement, reproductiu i de cures que hauria d’haver-hi rere una tutela legal.

Tot i que el conflicte avança i augmenta la tensió, el guió es revela excessivament elemental a través de successions d’escenes que no tenen més utilitat que la d’aportar informació, amb unes continuïtats narratives qüestionables. Els diàlegs i accions manquen de subtext, els personatges ens resulten plans i absents de contradiccions, temors i desitjos; i les interpretacions no són excessivament convincents, a excepció d’una aclaparadora Penélope Cruz. Com a curiositat, cal ressaltar un aspecte del qual Pedro Almodóvar n’és plenament conscient: com a ambaixador cinematogràfic d’Espanya, s’entesta a revestir les històries d’elements culturals presumptament “nostrats” però que no deixen d’esdevenir caricatures de postal. Aquí, l’explicació d’una recepta en viu de com fer una truita de patates.

Ana (Milena Smit) i Janis (Penélope Cruz), les dues “Madres Paralelas”, cuinen una truita de patates.

Finalment, assistim atònits al tercer i últim acte. Canvia l’escenari dels pisos de Madrid per a un poble rural de Soria. Canvien els personatges, que semblen aliens als seus intensos conflictes que vivien tan sols uns minuts enrere i ara semblen extrets d’una història totalment diferent. Canvia, també, l’acció: es procedeix a exhumar la fossa comuna de les víctimes represaliades per l’aixecament feixista, moment tendre i emotiu, però que amb prou feines s’ha mencionat durant la més d’una hora de pel·lícula que ha transcorregut des que s’ha parlat per últim cop sobre aquest tema.

Com s’aprecia aquí, doncs, l’experimentació en paral·lel per a les dues maternitats que acaben originant un únic conflicte pot arribar a funcionar, però, la decisió d’aportar-hi, a més, el teló de fons d’un element tan prometedor com el de la memòria històrica, en comptes de sumar acaba condemnant la història a un relat absolutament descompensat i buit. Agraïm al director manxec la decisió d’incorporar dins el seu univers simbòlic una reivindicació puntal com és la dels familiars de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, però el resultat final del projecte de “Madres Paralelas” desil·lusiona i no es correspon, en absolut, amb les expectatives generades pel rebombori mediàtic de l’estrena d’un nou llargmetratge de, potser, en més conegut director espanyol viu i en actiu.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorSitges torna a alçar-se com a capital del cinema fantàstic i de terror.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí