Mai donar veu a la mort (Crítica de “Quo Vadis, Aida?”)

0
5

“Quo Vadis, Aida?” de Jasmila Žbanić (Bòsnia-Hercegovina, 2020)

Si en la darrera ressenya parlàvem sobre les massacres perpetrades pels nazis durant la Segona Guerra Mundial, "Quo Vadis, Aida?" ens obliga a referir-nos al considerat com al més gran genocidi, assassinat massiu i neteja ètnica des de llavors, més de quaranta anys després.

Una lliçó històrica

El mateix any que va acabar la Segona Guerra Mundial es creava l’Organització de les Nacions Unides (ONU), un organisme internacional que havia d’evitar una escala bèl·lica similar que deixés rere seu un devastador reguer de morts tal com acabava de succeir. Durant anys va complir la funció per la qual deia treballar, però, com veurem a continuació, a la que la violència va retornar als camps de la vella Europa, les seves actuacions i decisions sovint van estar lluny de complir aquest objectiu.

Per altra banda, cal tenir present que la fi del gran conflicte internacional va fer redefinir moltes fronteres al món i, especialment, a Europa, que es dividia també en dos blocs oposats: el capitalista o occidental i el comunista o oriental. En el cas de Iugoslàvia, les terres del sud d’Europa flanquejades pels Balcans, va ser el mariscal Tito, cap de la resistència partisana, qui va dur a terme la reorganització nacional en forma de República Federativa Socialista. Sota el mandat de Tito, Iugoslàvia va viure una etapa d’estabilitat i desenvolupament econòmic, però, sobretot, de pau interior entre totes les identitats religioses i nacionals que integraven el país: Sèrbia (de majoria cristiana ortodoxa), Eslovènia i Croàcia (cristiana catòlica) i Bòsnia (musulmans, fruit de la passada dominació otomana), entre d’altres.

El Mariscal Tito mor l’any 1980 i comença una dècada d’ascens dels partits nacionalistes de les diferents identitats descrites. La primera a voler materialitzar la seva escissió va ser Eslovènia, seguida de Croàcia, l’any 1991. Immediatament després, ho feren Bòsnia-Hercegovina. Sèrbia es negà a acceptar aquest desmembrament i, posseïdora de tot l’arsenal militar de l’antiga Iugoslàvia, inicià un sagnant conflicte bèl·lic que s’allargaria fins als tractats de pau que reconeixerien a les noves Repúbliques. Com sol ocórrer, el mapa ètnic sovint era més complex que el de les simples fronteres nacionals i Sèrbia va comptar amb nombrosos serbis bosnians que defensaren els seus interessos en territori bosnià agrupats en l’Exèrcit de la República Sprska, amb el coronel general Ratko Mladić (el “carnisser de Srebenica”) al capdavant. Aquesta denominació fa referència a l’assassinat que protagonitzà el juliol del 1995, junt amb grups paramilitars, de fins a 8372 ancians, homes i nens bosnians musulmans a la ciutat de Srebrenica, tot i que aquesta havia estat declarada com a zona segura per l’ONU, organisme al que s’ha acusat de permetre, amb la seva passivitat, tal matança. Episodis com aquests van colpir l’Europa del fi de mil·lenni que es creia segura i estable dins les seves pròpies fronteres interiors.

Per què estem centrant tanta atenció al context sociopolític? Molt segurament perquè és el que la directora i guionista bosniana Jasmila Žbanić voldria que féssim després de veure una de les seves pel·lícules. Els temes de les seves obres, com “Gravica” (2006), “On The Path” (2010), “One Day in Sarajevo” (2014) i “Men Don’t Cry” (2017) solen girar al voltant de la vida i identitat de les persones a Bosnia-Herzegovina, sovint amb el recent conflicte bèl·lic com a teló de fons, essent el film que aquí ens ateny, “Quo Vadis, Aida?” (2020), el que ha obert les portes a Jasmila Žbanić a un ampli reconeixement de la crítica internacional, sumant nominacions a importants certàmens com els premis BAFTA, la Mostra de Venècia o els Premis de l’Acadèmia.

Donar veu a la mort

Hi ha certa militància en favor de la memòria històrica en el cinema de Žbanić. En finalitzar el film, percebem l’esforç de la directora en utilitzar la ficció històrica per a difondre els fets de la massacre de Srebrenica, cercant una justícia i reparació que amb prou feines ha vingut des de l’univers de la política més enllà de les condemnes que el Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia va dictar aquesta darrera dècada. En el terreny cinematogràfic, el conflicte serbi-bosnià no ha transcendit amb excessiva rellevància (almenys si el comparem amb d’altres com la Segona Guerra Mundial de la qual parlàvem la setmana passada), essent títols com els d’Emir Kusturika (tot i ser serbi) o la curiosa “En Tierra de Nadie” de Danis Tanovic (2001).

El punt de partida de “Quo Vadis, Aida?” resulta prometedor: a la base de l’ONU operada per cascs blaus holandesos hi arriben milers de refugiats provinents de Srebrenica, una zona declarada per aquest organisme internacional com a “segura” però, malgrat això, no ha aconseguit aturar l’avanç a l’Exèrcit de la República Sprska, capitanejat per Ratko Mladić. A la base hi treballa Aida que, al ser professora d’anglès a l’escola de Srebrenica, és de les poques persones capacitades per a exercir de traductora entre els militars, els civils i l’ONU. La història es comença a tòrcer quan entren en escena el seu marit i els seus dos fills: fugint de la persecució dels soldats serbis i cercant una protecció i seguretat en la zona controlada pels cascos blaus que aquests no li poden ni volen germanitzar.

A partir d’aquesta premissa, el dilema per a Aida està servit. Resulta interessant la posició a la qual el conflicte situa a la protagonista: en un inici no posseeix una veu pròpia sinó que tan sols trasllada les paraules d’un bàndol a l’altre. Quan, en alguna ocasió, Aida calla, és que el contingut de les paraules que ha de traduir és tan colpidor per a l’audiència oient que dubta si reproduir-les la posiciona en un rol de còmplice.

A mesura que la història avança, Aida anirà qüestionant aquest rol còmplice com a traductora i començarà a assumir una veu pròpia que trasllueix la defensa d’uns interessos personals. Aquests, però, potser per l’assimilació de la impossibilitat de redimir la completa població de Srebrenica, aniran destinats a fer el possible (inclús valent-se dels privilegis per a aconseguir tractes de favor) per a, almenys, salvar al seu marit i als seus dos fills de l’inevitable mort que espera impacient a l’altre costat de la tanca. No hi ha un judici rere això, és a dir, se’ns presenta com a mera qüestió de supervivència. En aquest sentit, la pel·lícula troba una equivalència amb “El Hijo de Saúl” (László Nemes, 2015) en la que un presoner jueu búlgar, intern en un camp d’extermini, col·labora amb els nazis i, tot i conèixer el destí que li espera als quals pertanyen al seu credo, tan sols dedica els seus esforços a cercar com enterrar un nen a qui considera el seu fill.

Més enllà de la difícil posició en la qual “Quo Vadis, Aida?” situa a la nostra protagonista i del fet que adopti un rol de protecció i supervivència enfront un de més ofensiu cap als enemics, existeix també (com a “Masacre: Ven y Mira”) un imperatiu a l’observació i testimoniatge de la tragèdia. És l’empeny de Žbanić en què coneguem el genocidi comès cap al seu poble, així que no dubta en situar a Aida com a observadora constant, sovint rere la reixa o l’escorç d’un amagatall que confereix una volàtil sensació de seguretat. Alhora, no ens deixa marge a un judici subjectiu i descriu als paramilitars serbis i a l’exèrcit de Mladić com a uns porcs assassins, precisament el que van ser. Alhora, no dubta en fer pesar una dura crítica cap als militars de l’ONU, conferint-los una responsabilitat directa sobre la massacre succeida a Srebrenica, ja no tant per les decisions preses dins la base sinó per la inoperància de les cadenes de comandament.

Cap a la pau i la reconciliació?

La pel·lícula avança amb un ritme i una coherència notable, però, és en el tercer i darrer acte on brilla el potencial autoral de Jasmila Žbanić. Si hem presenciat una bona part del metratge entre centenars d’extres, una acció a contrarellotge i una violència física i verbal recorrent, al final de la pel·lícula ens colpirà emocionalment amb l’altra mà: silenci, blancs i amples espais diàfans, pocs personatges i una tristesa continguda (o ethos, com els grecs l’anomenaven).

L’escena final està carregada d’un simbolisme que traspassa el marc fílmic i que esdevé el discurs, amb la veu pròpia de Žbanić, per a la pau i la reparació a la seva estimada terra. La mateixa ciutat a la qual Aida ha volgut tornar després de la tragèdia, les mateixes parets que van viure l’horror, els mateixos actors (víctimes i botxins) que ara omplen el pati de butaques. L’únic que canvia, l’únic que ara hi és i l’any 1995 no hi era, són els nens i nenes sobre l’escenari. La mirada d’Aida és la de les ferides mai tancades i la poca confiança en la reconciliació; però la coreografia dels infants aporta l’aire i l’optimisme per a la pau i la prosperitat.

OPINIÓ GENERAL
Valoració
Article anteriorLa mirada com a compromís antifeixista (Ressenya de la reestrena de “Masacre: Ven y Mira” de Elem Klímov)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí