“El Buen Patrón”, la grotesca sàtira de León de Aranoa a l’empresariat espanyol

0
2

Fernando León de Aranoa no és, de bon tros, un dels directors que més fama, recaptació, èxits i premis hagin recollit en la seva trajectòria dins el cinema espanyol. Malgrat això, sí que se li pot reconèixer un dels aspectes més desapercebuts, però, alhora, més preuats i valorables per a un realitzador: crear una obra cinematogràfica que esdevingui testimoni d’un seguit de successos i canvis polítics, econòmics i socials de la contemporaneïtat. Vaja, recollir en una pel·lícula aquell zeitgeist o “esperit d’una època” de la que ja parlava Hegel. Ho va aconseguir amb “Los lunes al sol” l’any 2002, analitzant la descomposició de la masculinitat de l’home proletari en una època de transició econòmica en què es descomponia la pròpia Industrialització, a l’Estat espanyol, que havia construït tal individu. Aquesta meravellosa pel·lícula, un drama tremendament emotiu, semblava un manifest derrotista: la classe obrera sempre té les de perdre. Però, malgrat tot, hi ha quelcom bonic en ella: els treballadors, malgrat la precària incertesa i la grisa atmosfera de Vigo, es mantenen units i recolzant-se, reafirmant la seva identitat col·lectiva com a classe obrera.

A “El Buen Patrón”, el director torna a abordar la temàtica de les relacions laborals, però des d’una perspectiva diametralment oposada. Si anteriorment, tal com hem dit, es va dedicar a retratar la dimensió col·lectiva del proletariat post-Industrial; ara dirigeix la mirada cap a l’individualisme inherent en l’empresariat burgès. Si abans ho feia mitjançant un demolidor drama, en aquesta ocasió, sense renunciar al fons del gènere, ho revesteix tot d’una comèdia altament satírica. Ara, amb el que repeteix, parcialment, és amb el repartiment: l’expressiu Celso Bugallo (abans Amador, ara Fortuna, ambdós personatges honrats treballadors doblegats sota el pes de l’alienació i la tristesa, que acaben aportant un gran pols dramàtic), però sobretot un Javier Bardem que firma una excel·lentíssima interpretació, creant un personatge que irradia una demolidora aurèola en cadascun dels seus gestos, frases, expressions facials, entonació i cada element que defineix l’aparença i psicologia del personatge. Hi haurà qui s’atreveixi a afirmar que la interpretació de Bardem és exagerada i està sobreactuada, però… no ho és, òbviament, el “Vito Corleone” de Marlon Brando, tot i acabar esdevenint un dels personatges més icònics de la història del cinema? Alhora, el treball de l’actor (així com el de la resta) s’ajusta al to satíric que manté en tot moment el film: una actuació arrasadora per a un personatge histriònic com el de Julio Blanco.

Javier Bardem és Julio Blanco

El protagonista és el propietari d’una fàbrica de balances. Ell mateix usa la metàfora de l’equilibri amb reiterada freqüència per a donar a entendre la temprança i l’equilibri amb el qual pren les decisions, tant en la vida privada com en l’empresarial. Com comprovarem, aquests valors només són una projecció pública de la seva posició de poder, ja que ben aviat començarà a fer ús d’extorsions, favors, suborns, assetjaments i coaccions (en definitiva, de “trucar la balança” al seu favor) per tal d’aconseguir els seus propòsits. Aquests apareixen clars ja des de l’inici de la cinta: fer seu el premi que atorga el govern “regional” a l’excel·lència empresarial, un trofeu més a la ja plena paret de casa i un èxit més a la seva pròspera carrera. Cadascun dels problemes que se succeeixen abans no arribi, a manera de compte enrere perfectament definit temporalment, la comissió que exerceix de jurat, constitueix una trama diferenciada, tot i que al llarg de la narració tendiran a concentrar-se. Per una banda hi tenim al seu “amic” Miralles (fantàstic Manolo Solo), cap de producció, que les sospites d'”infidelitat” cap a la seva dona l’estan afectant al rendiment laboral. Per altra, el veterà Fortuna (el ja citat Celso Bugallo) no sap com redreçar al “bala-perduda” del seu fill. Alhora, José (Oscar de la Fuente), després de ser acomiadat en un ERE, munta una acampada reivindicativa davant la fàbrica per a assenyalar a Blanco, vigilat sota la mirada de Román (un divertit Fernando Albizu), un guàrdia de seguretat més empàtic del que estem acostumats dins el gremi. Per últim, s’incorporen a l’empresa tres joves becàries i Blanco usa la seva posició de poder per a “seduir” a Liliana (Almudena Amor), descobrint inesperadament més tard la seva veritable identitat. Resten pocs dies per a l’arribada de la comissió i Blanco no està disposat a fer que cap d’aquests contratemps perjudiqui l’estatus i la imatge de la seva empresa de balances, que és la seva trinxera de poder.

En el seu discurs inaugural, Blanco tracta d’inculcar entre els seus treballadors i treballadores la identitat col·lectiva d’empresa i, transcendint aquest sentit, el de família: es reafirma en què cadascun d’ells i elles són com els seus fills adoptius i que els seus problemes són els del mateix Blanco, així com els del “jefe” també són els del personal. Ben aviat comprovarem com aquest discurs es desmunta i tan sols és un mantra per a augmentar la productivitat dins la fàbrica. Moltes d’aquestes persones s’acabaran acostant al seu cap per a transmetre’ls els seus problemes i preocupacions i aquest els rebutjarà i se’n desfarà d’ells i elles (a no ser que vegi que els pot utilitzar per al benefici propi). Per altra banda, els interessos de Blanco (i, sobretot, els beneficis rere aquests) sí que acaben afectant i condicionant a la plantilla. Obsessionat a rebre el premi del govern regional (perquè el guió necessitava concretar-ho en un fet concret, però podria ser tan sols mantenir mantenir els seus privilegis i poder i augmentar els beneficis de l’empresa), el propietari de Básculas Blanco interfereix en la vida privada de les persones del seu entorn, majoritàriament empleats i empleades, suggestionant-los intel·ligentment fent-los creure que la millor manera de solucionar els seus conflictes és, precisament, la que més l’acaba beneficiant a ell. No es tracta de res nou sota el sol, el pensador marxista italià Antonio Gramsci (1891-1937) ja va definir sota el concepte d'”hegemonia” els discursos ideològics amb els quals la burgesia fa creure al proletariat que llurs interessos també eren els seus.

D’aquesta manera, el sentit de “força de treball” transcendeix l’àmbit estrictament laboral i adquireix també una dimensió més privada, íntima, personal: Blanco posseeix també el capital afectiu, sexual i reproductiu d’aquestes persones. Sense apropiar-se d’aquestes esferes de la vida de les assalariades i entorn més proper, Blanco és incapaç de perpetuar el seu poder. I per a fer-ho, usa totes les eines de les quals els seus privilegis li atorga: l’autoritat classista, el masclisme i el racisme. Cap frase il·lustra millor aquest concepte que la que el mateix protagonista diu, orgullós, quan la becària Liliana puja sobre una balança de pesar bestiar: “No hace falta que te compre. Trabajas para mi: eres de mi propiedad”. Cal destacar també que hi ha un interès exprés per a deslocalitzar l’acció: s’insisteix molt en conceptes com “regional” o “de províncies” però no hi ha ni una mínima pista geogràfica, política o social sobre a quin racó de l’Estat podria estar succeint el relat. Això pot ser degut al fet que, tot i les evidents diferències culturals dins el país, existeixen uns certs trets comuns en l’empresariat espanyol, molt segurament per l’impuls unànime que l’economia del règim franquista els donà entre els anys ’60 i ’70 i per viure una nova revifalla de prosperitat econòmica que travessà la península, de costa a costa, entre el final de segle i els primers 2000 fins a l’arribada de la crisi. Així com segurament reconeixerem trets propis o de les persones del nostre entorn (especialment laboral) entre els personatges secundaris que viuen i treballen vora el protagonista, reconeixem en Blanco un personatge icònic de la societat espanyola (aquella mena d’estàndards tan propis d’un Berlanga i la seva “La Escopeta Nacional”) semblant a l’antic cacic, a mig camí entre l’empresa i la política, que es nodreix del treball aliè i administrar el seu magnànim poder de manera compassiva però també implacable. De fet, el títol del film ja juga amb aquesta ambigüitat inherent a la paraula “patrón”: a la societat espanyola sempre s’ha usat per referir-se al “jefe” però darrerament la cultura popular ha fet que l’associem molt al cap dels narcotraficants.

Al llarg del film, Julio Blanco tracta d’infondre uns valors als seus treballadors que ell mateix serà el primer en corrompre.

De tots els aspectes valorables de “El Buen Patrón” és, sens dubte, el guió el que més destaquem. Així com a “Los Lunes al Sol” el text deixava respirar molt cada acció, cada escena, cada trama, per tal de sumir-nos en la grisa i decadent atmosfera de la Vigo post-Industrial, ara, León de Aranoa, firma un text amb un disseny altament curat en el que no deixa res per lligar i en el que les constants rimes i referències creuades aporten un ritme molt còmode per a l’espectador/a mitjà/na. El fons dramàtic de cadascun de les trames no impedeix el seu revestiment profundament satíric amb un ús d’una comèdia àcida que, de ben segur, provocarà riures a la sala, però d’una manera en què segur que el públic se’n sentirà culpable, ja que l’objecte de burla no és, òbviament, legítim. Això és possible a través de la deformació, tal com hem insistit, del personatge de Julio Blanco en un ésser grotesc, amb el que és impossible empatitzar emocionalment ni alinear els nostres interessos amb els d’ell, però que no deixa de semblar-nos ridícul en tractar-se d’una caricatura de si mateix.

Darrerament hem conegut com “El Buen Patrón” ha estat la pel·lícula que l’Acadèmia espanyola ha escollit per tal de representar a Espanya en la cursa pels Òscars. Li desitgem a Fernando León de Aranoa i a la seva excel·lent pel·lícula plena a vessar de criticar social el mateix èxit que, desafortunadament, empresaris com Julio Blanco segueixen tenint dins la nostra escala social.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorAlmodóvar desil·lusiona amb la seva última “Madres Paralelas”

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí