“El Ventre del Mar” d’Agustí Villaronga s’ho emporta tot (Palmarès 24 Festival de Màlaga)

0
3

No hi ha territori per a la discussió. “El Ventre del Mar”, la darrera pel·lícula del mallorquí Agustí Villaronga, ha arrasat de manera espectacular als premis que ha entregat el jurat del 24è Festival de Màlaga. A banda del Biznaga d’Or que la converteix en la millor pel·lícula espanyola de l’any, l’han acompanyat diversos premis: el reconeixement a Villaronga com a millor director i millor guionista, la millor música i fotografia, així com una especial millor interpretació masculina per a Roger Casamajor, amb qui el director ja havia treballat prèviament a “Després de la pluja” (2007) i, especialment, a “Pa Negre” (2010). En total han estat fins a sis categories en les quals “El Ventre del Mar” ha obtingut reconeixement, una acumulació de premis mai vista dins aquest certamen.

Trailer de “El Ventre del Mar” d’Agustí Villaronga

La pel·lícula d’Agustí Villaronga, amb una evident posada en escena teatral, s’inspira en l’obra literària “Océano Mar” de l’escriptor italià Alessandro Barrico. El succés ens situa en un naufragi de la marina francesa a principis del s. XIX davant la costa africana en el que més d’un centenar i mig de mariners (de diferents estaments, classes socials i procedència) van quedar surant a la deriva en una plataforma de fusta provinent del vaixell desballestat. L’episodi històric ja quedà retratat, de manera quasi contemporània, pel pintor romàntic francès Théodore Géricault a “El Rai de la Medusa” (1819), que ja va afanyar-se a condensar el cúmul d’emocions de supervivència, horror, violència i misèria que ara el film d’Agustí Villaronga tracta de portar a la gran pantalla.

En un clar exercici de distanciament brechtià, el mallorquí no pretén més que fer-nos reflexionar sobre l’enorme tragèdia que té lloc davant les nostres costes actualment, amb un miler i mig de morts tan sols l’any 2020 tractant de creuar el mar Mediterrani. En paraules de Villaronga: “fa poc vaig llegir el relat d’un supervivent d’una pastera, que venia de Mali. Tenia un paral·lelisme enorme amb els diaris de Savigny, en els que es va inspirar Barrico […] Si a la gent li parles sobre un fet del 1816 sembla que ja ha passat, però està succeint avui. A les persones que siguin sensibles amb aquest tema els hi afectarà, a altres la pel·lícula els hi semblarà una estupidesa”. El projecte és fruit d’una idea que sorgí durant el primer confinament de l’any passat i va ser rodada íntegre i lliurement durant l’agost del 2020 amb un auster pressupost. La plataforma Filmin serà l’encarregada de portar-la a les sales de cinema durant la pròxima tardor.

No podem deixar de mencionar a “Destello Bravío”, l’opera prima d’Ainhoa Rodríguez, una cinta original, experimental i amb aurora onírica sobre el pes de les dones als pobles de l’Espanya interior i que arriba als cinemes aquest pròxim dia 18. En la secció iberoamericana, el Biznaga d’Or se l’ha emportat l’argentí Juan Pablo Félix per “Karnawal“. Pel que fa al premi a la millor actriu l’ha obtingut Tamara Casellas per la seva interpretació a la pel·lícula “Ama” de la directora provinent d’ESCAC Júlia de Paz Solvas, un film que aborda una maternitat no normativa i que ressonava fort entre les favorites. També s’ha obtingut presència catalana i femenina en la categoria del Premi del Públic, que ha reconegut el debut en el terreny del llargmetratge de Carol Rodríguez Colás per “Chavalas”, així com en el Premi Especial del Jurat de la Crítica per “Las Consecuencias” de Claudia Pinto.

“Destello Bravío” d’Ainhoa Rodríguez

Resulta destacable veure com, una edició més, el cinema fet a Catalunya (i amb professionals cada cop més joves i amb més presència de dones) obté un gran reconeixement per part de jurat, crítica i públic al Festival de Màlaga, seguint així l’estela que ja fa anys que aconsegueix fer-se un lloc dins aquest certamen amb noms com “Els dies que vindran” (Carles Marquès-Marcet, 2019), “Les Distàncies” (Elena Trapé, 2018) o la meravellosa “Estiu 1993” (Carla Simón, 2017). El cert és que, dins el sovint desolador panorama del cinema espanyol, el Festival de Màlaga es revalida, un any més, com un encertat aparador i potenciador de talents cinematogràfics, acostant-los a la indústria i al públic i, aspecte molt important, obert a noves tendències, escenaris i noms dins el cinema fet a l’Estat espanyol.

Article anteriorMai donar veu a la mort (Crítica de “Quo Vadis, Aida?”)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí