La mirada com a compromís antifeixista (Ressenya de la reestrena de “Masacre: Ven y Mira” de Elem Klímov)

0
7

“Masacre: ven y mira” (Idí i Smotrí) de Elem Klímov (URSS, 1985). Reestrena 2021.

Aquest any 2021 s’ha reestrenat el clàssic de l’última etapa soviètica “Masacre: Ven y Mira” (“Idi i smotri”) de Elem Klimov, que hem pogut tornar a gaudir en la pantalla gegant d’alguns cinemes com el Zumzeig o el Phenomena i que, a partir d’avui, forma ja part del catàleg de la plataforma Filmin.

Vine i mira

Qualsevol persona que s’hagi aventurat a viure aquesta experiència fílmica pot constatar fins a quin punt la seva violència implícita i el seu horror desfermat poden arribar a remoure les entranyes de l’espectador, consagrant la pel·lícula com un dels més durs i meravellosos cants antibel·licistes de la història del cinema.

Els crèdits amb què comença o acaba una pel·lícula poden condicionar severament el visionat de la persona espectadora, o almenys el posicionament que aquesta pren davant dels fets que ocorren. En aquest sentit, “Masacre: Ven y mira” es fa valdre de dues cites o informacions que vertebren les estratègies de desenvolupament.

La primera la trobem a l’inici del film i se’ns presenta en forma de cita bíblica, concretament de l’Apocalipsis segons Sant Joan: Cuando abrió el cuarto sello, oí la voz del cuarto ser viviente, que decía: “Ven y mira”. Més enllà del context i escenari apocalíptic més cruel que el pitjor dels inferns de Dante i que horroritzaria al mateix Lars von Trier; aquí ens hem de fixar en l’imperatiu verbal que ens proposa (i que dóna nom al film): vine i mira.

La mirada, la visió, l’observació són accions d’important rellevància en el film de Klimov. Així com d’altres films històrics (o de terror) juguen amb el mecanisme de deixar accions o informacions al “fora de pla”, aquí se’ns convida assíduament a prendre nota, a manera de plaer escopofílic, de tot el que va succeint davant nostre. Els personatges de “Ven y mira” també trenquen contínuament la quarta paret cinematogràfica i ens interpel·len, mirant-nos i parlant-nos, directament a nosaltres.

De fet existeix una referència meta-cinematogràfica tant al primer com a l’últim acte: una càmera fotogràfica observa i pren testimoni, en primer lloc, d’un Florya (el nostre jove protagonista) exultant després de fer-se amb un fusell i integrar-se a les files partisanes; però més tard també el mateix aparell, aquest cop en mans enemigues, pren una instantània del mateix personatge a punt de ser ajusticiat pels soldats nazis.

Massacre

Però què ha succeït entre la primera i la segona instantània? Precisament el que Klimov vol que nosaltres presenciem: l’horror, la massacre. I per a reafirmar-se, tanca amb una segona cita, fent-nos coneixedors de la consistència històrica del que acabem de veure: durant la Segona Guerra Mundial, fins un total de 628 pobles bielorussos van ser arrasats, conjuntament amb la seva població civil. De fet el film cerca la seva inspiració central en la Masacre de Khatyn en la qual va ser assassinada i cremada viva tota la seva població.

D’aquesta manera, l’afany del director soviètic és el de convertir l’espectadorx en un rol de testimoni directe d’aquests fets històrics. L’any 1985 es commemorava el 40è aniversari del Dia de La Victòria, una data cabdal per la pàtria russa en què celebraven la victòria contra el nazisme i la conformació d’un poderós Estat, ostentació anual que inclús avui dia encara se segueix celebrant. No és cap disbarat afirmar que “Idí i Smortí” serveix com a la perfecta pel·lícula de propaganda per un Estat que pocs anys després entraria en col·lapse i posterior desaparició. Podem afirmar això sense aplicar cap qualificatiu pejoratiu al “propagandístic”, ja que tota la producció cinematogràfica nacional d’arreu del món (la vella Europa i els Estats Units els primers) han usat la reinterpretació històrica de glorioses victòries o sagnants derrotes per a posar en relleu, amb menor o major capacitat crítica, uns determinats valors d’ús polític o ideològic.

El mateix Klimov explica com:

El 40 aniversario de la Gran Victoria se acercaba y la administración quería algo típico. Yo había estado leyendo y releyendo el libro Soy de la aldea quemada, que consistía en los relatos de primera mano de las personas que milagrosamente sobrevivieron a los horrores del genocidio fascista en Bielorrusia. Muchos de ellos todavía estaban vivos entonces y los bielorrusos lograron grabar algunos de sus recuerdos en una placa. Nunca olvidaré la cara y los ojos de un campesino y su recuerdo silencioso sobre cómo todo su pueblo había sido hacinado en una iglesia y cómo justo antes de que fueran a ser quemados, un oficial del Sonderkommando les ofreció: «Quien no tenga hijos se puede ir». Y él no pudo soportarlo; se fue y dejó atrás a su esposa y niños pequeños... O sobre cómo otro pueblo fue quemado: los adultos fueron conducidos a un granero, pero los niños se quedaron atrás. Y más tarde, los hombres borrachos fueron rodeados por perros pastores y dejaron que los perros destrozasen a los niños en pedazos. Luego pensé: el mundo no sabe nada de Khatyn. Sí que conocen Katyn, sobre la masacre de los oficiales polacos que tuvo lugar allí. Pero ellos no saben nada de Bielorrusia, a pesar de que más de 600 aldeas fueron quemadas aquí. Entonces me decidí a hacer una película sobre esta tragedia.

Una obra mestra del cinema bèl·lic

Un dels aspectes que més ens sobta de la pel·lícula és l’altíssim pressupost de producció que podem observar en multitud d’escenes, acumulant centenars i centenars d’extres i recreant amb opulència tota la maquinària bèl·lica, fet que ens porta a plantejar que no es va escatimar en absolut per tal de mostrar la cruesa i l’horror d’aquest extermini en tot el seu exponent. Curiosament, aquell mateix any va estrenar-se l’imponent documental “Shoah” (Claude Lanzmann) que, a través d’un muntatge de deu hores d’entrevistes a supervivents dels camps d’extermini, també remet directament a l’horror nazi. Però, tal com assenyala Jaime Pena a la Revista Caimán, així com “Shoah” (juntament amb d’altres com “El Hijo de Saul” -László Nemes, 2015-) arriben a la conclusió que és impossible mostrar, revelar, representar l’holocaust; la pel·lícula de Klimov insisteix en, tal com diu el seu nom, dir-nos “vine aquí i observa la massacre que va ocórre”, ens està “convidant a confrontar la nostra mirada amb la del mateix horror”.

Indubtablement, “Masacre: ven y mira” és una de les cintes mestres del gènere bèl·lic. Podem emparentar-la, per al moment que va ser feta, a l’altre costat de la Guerra Freda, amb el també clàssic “Apocalypse Now” (Francis Ford Coppola, 1979) pel seu caràcter d’odissea bèl·lica amb unes durades i produccions fastuoses i cert tint místic o oníric. Alhora, la pel·lícula rep una influència directa de “La infancia de Ivan” (Andéi Tarkovski, 1962) i, al convertir-se amb tot un referent dins el gènere i obrir-lo a nous i interessants paradigmes, podem projectar la seva ombra cap a films més recents com “Dunkerque” (Christopher Nolan, 2017) o “1917” (Sam Mendes, 2019) que tant ens recorda al jove Florya divagant amb rumb confús enmig de l’horror i la violència.

Sense cap afany exprés de retratar un seguit d’esdeveniments històrics de forma científica i verídica, la proposta de “Masacre: Ven y Mira” és la de captar i estimular la mirada i el compromís antifeixista.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorPer què ens agrada “Crims”?

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí