La reparació com a epíleg del conflicte basc – Crítica de “Maixabel” de Icíar Bollaín

0
40

El passat dissabte 18 de setembre, les diferents forces enfrontades dins el conflicte basc, es tornaven a topar, cara a cara, a la localitat guipuscoana d’Arrasate. La coordinadora propresos Sare (que, inicialment, havia convocat a una llarga marxa de 31 quilòmetres) reunia a centenars de persones per a denunciar l’acarnissament contra els presos polítics del moviment d’alliberament basc, rebutjant el que anomenen “cadena perpètua encoberta”, posant especial focus al pres d’ETA Henri Parot. Però la tensió estava servida: el Partit Popular també va convocar, junt a l’emblemàtic zulo on Ortega Lara va ser segrestat 532 dies, una concentració per tal de retre homenatge a les víctimes del terrorisme. Vox no va perdre l’ocasió de treure rèdit d’aquesta política de la confrontació i també va presentar-se a Arrasate, blindat per un dispositiu de l’Ertzaintza. Les convocatòries no van arribar a topar-se, però sí van creuar-se nombrosos insults i crits i la tensió es palpava en l’ambient.

Mentrestant, a tan sols unes desenes de quilòmetres cap a la costa, dues importants personalitats de la política espanyola trepitjaven, aquest cop, la catifa roja. Una d’elles era el ministre de l’Interior Fernando Grande-Marlaska assenyalat, fins a cinc cops, pel tribunal d’Estrasburg per no investigar tortures a detinguts sota la seva custòdia en l’etapa com a jutge a l’Audiència Nacional. L’altre, l’amic Miquel Iceta, catapultat a Madrid, actualment ministre de Cultura i Esports, personatge de la política catalana que, tot i partidari del diàleg, mai ha reconegut ni denunciat la violència i la repressió exercida per l’aparell de l’Estat espanyol cap al moviment independentista català. Ambdós assistien a la presentació de “Maixabel” a l’Auditori Kursaal dins el 69è Festival de Cinema de San Sebastian, que comptava també amb la presència de la seva directora, Icíar Bollaín, i bona part de l’equip de productors/es i actors i actrius, entre els quals Luis Tosar, Blanca Portillo i Urko Olazabal. La pel·lícula, basada en fets reals, retrata les trobades entre Maixabel Lasa (viuda de Juan María Jáuregui, assassinat per ETA l’any 2000) i els seus botxins. La polèmica està servida: “Maixabel” serà un intent reparador de les ferides d’un violent conflicte, o l’evidència candent que els seus agents polítics continuen (fora la violència armada) més enfrontats que mai?

A finals de juliol de l’any 2000, un comando d’ETA assassinava al governador civil socialista Juan María Jáuregui a la localitat guipuscoana de Tolosa. Paradoxalment, Jáuregui havia format part d’ETA quan aquesta organització formava part de la resistència antifranquista, però va acabar rebutjant la violència i es va integrar dins el Partit Comunista d’Espanya i, finalment, del PSOE. El polític sempre va defensar el diàleg amb la organització terrorista i, inclús, va arremetre contra Galindo i els GAL en el polèmic assassinat dels militants abertzales Lasa i Zabala. És per això que el seu assassinat va ser durament qüestionat, tal i com, per exemple, succeí amb Ernest Lluch a Catalunya. Deu anys després, dos dels integrants del comando Buruntza, Ibon Etxezarreta (aquí interpretat per Luis Tosar) i Luis Carrasco (Urko Olazabal), després de deixar l’organització ETA, van acollir-se a un programa de trobades amb familiars de les víctimes i van entrar en contacte amb Maixabel Lasa (meravellosa Blanca Portillo), per tal que aquesta pogués tancar el seu dol mentre ells lidiaven amb la culpabilitat pels crims comesos.

La producció de la pel·lícula va comptar amb l’acompanyament i seguiments dels i les protagonistes: Luis Tosar va conèixer a Ibon Extezarreta i Blanca Portillo a Maixabel Lasa, a banda que ambdós van ajudar a Icíar Bollaín i Isa Campo a configurar el guió a partir d’experiències reals. Òbviament la premissa narrativa de la qual parteix el film és extremadament atractiva i d’una enorme explosivitat dramàtica, tot i que la sobresenyalització dels moments d’intensitat emocional resulta sovint tediosa (actors i actrius plorant un cop i un altre). Per contra, la simplicitat i, alhora, el cúmul de sentiments continguts en els llargs diàlegs que creuen Maixabel amb Luis primer i, després, amb Ibon resulten sobrecollidors. Per altra banda, existeixen en l’habitual linealitat del film unes quantes el·lipsis narratives que, lluny de sobresortir com una atractiva marca autoral de Bollarín, resulten maldestres i confuses.

La veritat és que l’exposició del contingut d’aquesta pel·lícula en el context de l’Euskal Herria actual, no és ni neutre ni indiferent. El director del Festival, José Luis Rebordinos, en aquest sentit, va afirmar que Más allá de su calidad cinematográfica, sabemos que Maixabel es una película importante para nosotros, para esta ciudad, que levantará ampollas en varios sectores. El cert és que resulta summament interessant que la pel·lícula no s’enfoqui directament a dramatitzar entorn els violents anys de plom del País Basc sinó sobre les conseqüències personals i emocionals que aquests han causat a diferents individualitats. La reparació és un procés no només necessari sinó fonamental en la resolució de conflictes que acumulen tal quantitat de morts a l’esquena. És per això destacable que Bollaín hagi posat el focus sobre aquests processos que, encara que puguin semblar més personals que polítics, ho acaben sent a parts iguals. D’aquesta manera, resulta interessant també que es visibilitzi les dinàmiques de poder dins l’organització armada i com es va marginar i apartar als i les crítiques (sovint presxs o ex-presxs) d’una organització que es resistia a la seva pròpia dissolució i quin impacte tingué això en els i les militants.

Blanca Portillo (esquerra) junt a Maixabel Lasa, que va participar en el guió i el rodatge

Però perquè hi hagi una reparació real, aquesta ha de ser integral i l’han de dur a terme tots els agents implicats en el conflicte, tal com (d’una manera o altra) succeí a Irlanda del Nord després dels Acords de Divendres Sant l’any 1998. De fet, l’estratègia de l’Estat espanyol sempre ha estat negar que aquest conflicte existís: sempre s’ha concebut com accions de bojos assassins contra innocents víctimes, discurs no només sustentat per la dreta espanyola i bona part de l’esquerra, sinó que també les produccions culturals (cinematogràfiques incloses) han contribuït a generar aquesta lectura. L’última sèrie d’HBO “Patria” (inspirada en la novel·la de Fernando Aramburu) n’és un exemple, i “Maixabel” no en queda diametralment lluny: la majoria de mitjans, des de El País fins a La Razon passant per La Vanguardia, n’han celebrat la seva presentació, fet que no ha entrat dins la línia editorial de l’ABC, que no ha aprovat aquest concili entre “víctimes” i “assassins”. Per altra banda, demanar-li a Espanya que reconegui els crims comesos per les seves forces militars, policials o paramilitars i repari a les víctimes és més que utòpic: per molt que el PSOE de Pedro Sánchez hagi fet alguns tímids avenços en matèria de memòria històrica, l’Estat espanyol encara no ha demanat perdó per les víctimes de la Guerra Civils i la repressió del règim franquista, però tampoc dels morts durant la Transició i la guerra bruta feta des de les clavegueres de l’Estat.

Destaquem de “Maixabel” (pel·lícula i dona) la sinceritat i la voluntat no sectària de tancar ferides reparant, de manera integral, tots els agents afectats pel conflicte. Llàstima que no sigui la voluntat majoritària dins els que es creuen vencedors en aquesta guerra i que, en ple Festival de Cinema de San Sebastián, hàgim d’aguantar al torturador Fernando Grande-Marlaska aplaudint des de la tribuna.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorAbraçades de retrobament – Programació i inauguració de Festival de Cinema de San Sebastián
Article següentRessenyes breus Festival de San Sebastián (PART I)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí