Les estrelles tornen a brillar sobre el cel de Venècia – Programació i inauguració del Festival de Cinema de Venècia

0
17
L'adveniment del setembre ens ha portat aquella melancolia pròpia del final de les vacances i la fi d'uns estius més càlids que recordem, apartat brutalment amb unes pluges que sovint ens han superat. Però l'inici d'aquest mes també ens ha regalat la inauguració d'un dels festivals de cinema de referència del circuit europeu. Torna la Mostra de Cinema de la ciutat de la mort, de la meravella flotant sobre la llacuna i, després de veure fluixejar la Indústria durant més d'un any, sembla que torna amb un fabulós aparador de grans noms i grans títols.

El dimecres 1 de setembre de l’any 2021 les estrelles van tornar a brillar sobre el cel de la capital del Vèneto. En altres circumstàncies, des d’aquest espai no estaríem parant especial atenció a tots els noms que protagonitzen el glamur de la catifa roja, però la seva presència en l’edició enguany va ser un bon presagi. La Mostra de Venècia és el festival de cinema amb més anys a l’esquena i prova d’aquesta robustesa adquirida és que, per molt fatídic que acabem recordant l’any 2020, la pandèmia no va aconseguir anul·lar la passada edició, com sí que va succeir amb altres referents com el mateix Cannes. Això sí, la programació que es va presentar no van ser especialment lluïda i cap nom especial la va fer brillar. D’aquesta manera, tenim motius per a ser optimistes després de llegir-ne la programació que ara s’està succeint a les sales de la Biennal situades a l’illa del Liddo, ja que, des del cinema d’autor/a de tots els racons del món fins al cinema de la Indústria de Hollywood de més alt pressupost, esperem que els seus films donin un respir al setè art en aquesta esperada etapa postpandèmica. Anem a veure què hi podem trobar de destacat en la 78a edició de la Mostra de Cinema Internacional de Venècia.

En les poc més de les primeres 24 hores de festival, ressona un nom ben clar: el del manxec Pedro Almodóvar. El director  va aterrar per primer cop a Venècia farà 38 anys, l’any 1988 va rebre el premi al millor guió per “Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios”, fa dos anys va rebre el distintiu honorífic per la seva carrera i la passada edició va presentar “La Voz Humana”, el seu primer curtmetratges. L’aposta d’aquest any torna a ser ambiciosa: “Madres Paralelas” és el setè film junt a Penélope Cruz (de la qual tothom ja en destaca la magnífica interpretació) i tracta la maternitat, tema recorrent en l’univers almodovarià, aquest cop amb la lluita per la memòria històrica com a teló de fons. La bona sintonia del director amb el festival ha quedat clara al ser escollida la seva pel·lícula com la d’Obertura, rebent unes excel·lents crítiques per part de molts mitjans. Recordem, també, que el cartell de la pel·lícula va succitar molta polèmica en el si de les xarxes socials ja qe, al representar un mugró, va ser inicialment censurat per la plataforma Instagram, aixecant les crítiques dels artistes, per ser després inclòs novament, amb les conseqüents crítiques de veus feministes que porten reivindicant la lliure d’exhibició del cos de les dones i que veuen aquí una permissivitat elitista en el qual es permet dins l’àmbit de l’alta cultura.

El director Pedro Almodóvar flanquejat per les dues “Madres Paralelas”: Milena Smith (esquerra) i Penélope Cruz (dreta)

Un altre dels grans noms és el de Paolo Sorrentino, amb el seu actor fetitxe Toni Servillo, també dos dels imprescindibles i habituals al Festival. Aquest cop, el tàndem italià presenten “È stata la mano di dio”, un personal homenatge a la seva estimada Nàpols, ambientada en l’etapa corresponent a la seva infància, en l’època en què la ciutat del sud d’Itàlia rebia amb entusiasme a Maradona. La pel·lícula ha estat produïda per Netflix (així com “The power of the dog” de la neozelandesa Jane Campion o “The last daughter” de Maggie Gyllenhaal), fet que contrasta amb la decisió d’altres certàmens, com el mateix Cannes, de no admetre a concurs pel·lícules que no passin per l’habitual circuit d’exhibició a sales.

També hem de destacar la invasió estatunidenca, a cop de talonari, al festival italià: grans produccions conjuguen l’altíssim pressupost amb el savoir faire d’autor com Dennis Villeneuve, que presenta la distòpica “Dune” (adaptació del mite de la ciència-ficció de Frank Herbert) o Ridley Scott que, amb la pel·lícula d’èpica històrica “The Last Duel”, es rodeja d’unes estrelles excepcionals, com Matt Damon, Ben Affleck, Adam Driver o Jodie Comer.

Per acabar, completen la secció competitiva un bon nombre de pel·lícules de procedència llatinoamericana. Potser el títol que s’espera que tingui més projecció és el de “Competencia oficial” dels argentins Gastón Duprat i Mariano Cohn (que ja havien treballat junt a “El ciudadano ilustre” el 2016) i que presenten ara una història meta-cinematogràfica de lluita d’egos narrada a través del particular humor al que ens tenen acostumats, protagonitzada també per Penélope Cruz i Antonio Banderas. No podem deixar de mencionar “Spencer”, la pel·lícula amb la qual el xilè Pablo Larraín s’atreveix a reconstruir (després de l’aplaudit biopic de Jackie Kennedy) el divorci i la tràgica mort de Diana de Gal·les, que tant va marcar els anys ’90. Ho fa, aquest cop, amb un guió de la mà de Steven Knight, creador de la coneguda sèrie britànica “Peakey Blinders”.

Encara queda més d’una setmana perquè puguem conèixer quina de les 21 cintes s’alça com a digna guanyadora del prestigiós Lleó d’Or. Però, abans que això passi, ja podem ser conscients de la repercussió que aquest aparador venecià tindrà pel mercat cinematogràfic i per a les possibilitats d’assistir, aquest pròxim curs, a les debilitades sales i podeu gaudir d’una bona pel·lícula. Això sí, la decisió d’incloure grans títols de multimilionàries productores (al que cal sumar el debat sobre l’streaming) aconseguirà llançar a la indústria cap endavant, però també fa trontollar la legitimitat d’un jurat que històricament sempre ha apostat pel millor cinema d’autor/a. És un debat al qual el Festival Internacional de Cinema de Venècia s’ha d’enfrontar.

Article anteriorUna revulsiva coreografia musical a través de la masculinitat més fosca – Ressenya de “Annette” de Leos Carrax
Article següentPalmarès del 78è Festival de Venècia: Merescut reconeixement al cinema realitzat per dones, però amb l’acaparadora incursió de Netflix

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí