Netflix tracta de posar-se a l’alçada

0
20
A través de tres títols disponibles en el catàleg de la plataforma digital ("The Power of the Dog", "Las Leyes de la Frontera" i "È stata la mano di Dio"), reflexionem com Netflix ha creat nous escenaris per a la producció i consum d'audiovisual però, alhora, és incapaç de desprendre's de la manera tradicional de fer i entendre el cinema.

Després de ja diversos anys immersos en aquesta nova transició de l’audiovisual, resulta innegable que “Netflix”, com a punta de llança del fenomen streaming, ha marcat les pautes del futur que li depara al cinema. L’acostament del fenomen fílmic a la petita pantalla, present a totes les llars, ha revolucionat la manera en què consumim audiovisual i ha suscitat incomptables debats, retrets i oportunitats, no només en el si de la indústria, sinó també dins el de la crítica. Però no només s’han vist afectades les dinàmiques d’exhibició, sinó que aquesta transformació ha arribat també als àmbits de la mateixa producció, distribució i, inclús, a l’enginyeria fiscal de les companyies, arribant alhora a originar debats ideològics paral·lels com ha estat la reglamentació de la incorporació o no de l’ús del català en el catàleg de les plataformes. D’aquesta manera, sembla que “l’antiga manera de fer cinema” està sent substituïda per tot un fèrtil horitzó de possibilitats orientat cap al consum massiu i desmesurat, regit per la immediatesa més absoluta.


Però no tot és així en aquesta mena de debat entre tradició vs. innovació. Resulta innegable que aquestes plataformes (i, un altre cop, Netflix com a referent de capçalera) no només ha hagut de recórrer, sinó que ha reconfigurat i dotat de continuïtat, a un seguit d’aspectes fonamentals que han sustentat el cinema, des dels seus orígens fins al segle XXI. Podríem evidenciar que, el primer i més important d’aquests, és el préstec que fan totes les produccions realitzades per aquestes plataformes de la narrativa i l’estètica cinematogràfica, en un afany de demostrar una vàlua artística. Inclús amb un catàleg eminent centrat en les sèries (tenint l’oportunitat d’influenciar-se d’incomptables referents, des de les exitoses sèries estatunidenques dels anys ’70 o ’80 fins a les recents sitcoms dels 2000), la majoria de produccions es treballen com si d’una pel·lícula d’altíssim pressupost es tractés, rebutjant el limitat rodatge en estudi i optant per la profunditat de camp i l’atmosfera que els paisatges suggereixen. Per altra banda, els guions també rebutgen, majoritàriament, l’obvietat i tòpics que planaven sobre el format televisiu passat, creant ara bons textos amb múltiples trames ben treballades que s’allarguen i sorprenen i, especialment, dotant als i les personatges d’unes psicologies profundes, alhora que contradictòries. Això no seria possible sense un fastuós equip humà i, per primer cop de manera generalitzada dins la història del cinema, reconeguts noms d’aquest univers (especialment directorxs i actors i actrius) s’estan atrevint a deixar el confort de les companyies tradicionals i a treballar en sèries i pel·lícules per a aquestes companyies d’streaming i les seves multimilionàries comptes que atrauen l’star system contemporani. Potser el cas més paradigmàtic fins al dia d’avui és el d’un autèntic dinosaure com Martin Scorsese essent rescatat per Netflix en la producció de “The Irishman” després que la major Paramount Pictures abandonés el vaixell per l’elevat pressupost que estava originant.

Per molt que aquestes plataformes hagin apostat per incentivar el consum domèstic, accessible a través de subscripcions o lloguers de títol o bons puntuals, sembla ser, com succeí amb la pel·lícula anteriorment esmentada, que són alhora incapaces de rebutjar totalment el potencial experiencial i, alhora, recaptatori, del format d’exhibició tradicional: la sala de cinema. Darrerament, són molts els títols que s’han estrenat, simultàniament, en el catàleg online a la vegada que als cinemes, tot i que la primera en rebre aquesta doble possibilitat va ser “Roma”, la pel·lícula d’Alfonso Cuarón del 2018, tot i que, en aquest cas, fou per una casuística especial. Amb aquest títol, Netflix tractà d’evitar vetos i accedir, així, al fet que la cinta pogués participar en festivals i certàmens i tenir en un lloc en la cursa per a recollir premis i guardons (confirmant-se aquesta teoria al Festival de Venècia, Premis BAFTA, Globus d’Or i Oscar). I heus ací un dels darrers elements dels quals Netflix és incapaç de desprendre’s de la manera tradicional de fer, veure i viure el cinema. Per molt que aquestes companyies estiguin generant més milions de dòlars que cap altra actualment, no contentes amb això, cerquen el segell del reconeixement artístic de les seves produccions presentant les seves cintes als festivals de cinema de més prestigi (per molt que n’hi hagi alguns, com és el cas de Cannes, que els hi segueixen tancant les portes) i tractant de fer-se un lloc no només en les llistes de les candidates als més importants premis, sinó a emportar-se el major nombre de guardons possible, tot i que no sempre fent-se amb la seva voluntat.

A continuació, presentem una selecció, amb la seva pertinent ressenya breu, de tres pel·lícules que, d’una manera o altra, o amb totes elles alhora, il·lustren les tendències descrites anteriorment. Es tracta de tres films que presenten una continuïtat amb la tradició cinematogràfica precedent (o inclús rescaten o desconstrueixen vells gèneres ja quasi obsolets), que presenten noms destacables amb una filmografia prèvia consolidada i que han gaudit d’una estrena simultània al catàleg digital alhora que a les sales de cinema, previ pas a la presentació en reconeguts festivals de cinema. Vegem, doncs, aquests exemples que, de segur, us poden amenitzar una d’aquestes jornades de festes al costat de la família, sumits en l’avorriment, o confinats per un positiu en covid-19.

“The Power of the Dog” (Jane Campion, EEUU, 2021)


El nou film de Jane Campion (directora i guionista de títol tan destacats com “El Piano” de 1993) adapta la novel·la de Thomas Savage, que transporta l’acció a la Montana rural de la passada dècada dels ’20. En aquest escenari se’ns presenta als dos germans Burbank, essencialment antònims entre ells: Phil (interpretat per un colossal Benedict Cumberbatch, “por Sherlock me conoceréis) i George (Jesse Plemons, un habitual de la casa). El matrimoni d’aquest darrer amb Rose (Kirsten Dunst, també la seva esposa a la vida real) i l’entrada a conviure a l’enorme mansió dels Burbank, juntament amb el seu fill Peter (Kodi Smit-McPhee), encendrà les ires de Phil, que es negarà a acceptar aquest canvi de situació, el qual creu que afecta el model precedent de relació amb el seu germà George i amb la resta del ranxo, fet pel qual comença a exercir una terrible violència masclista de caràcter ambiental cap a la dona i el seu fill, tractant de fer impossible la seva adaptació a la casa. Campion fa un bon treball de deconstrucció del gènere del western clàssic i ho fa amb un ritme lent que respira a imatge de l’atmosfèric paisatge muntanyós, però agresta, de Montana i que li permet desenvolupar d’una excel·lent manera la psicologia dels quatre personatges principals, especialment la de Phil, amb els seus matisos i les seves contradiccions. Ens mostra, d’entrada, un personatge proper als referents del western clàssic, amb una masculinitat exacerbada i que s’aferra als modus vivendi tradicionals dels cowboys pioners als Estats Units tot i que ell ja viu ben entrat el segle XX i el cotxe de motor de combustió estigui substituint al cavall, en aquest diàleg perpetu entre allò “vell” i allò “nou” i l’immobilisme com a condemna (valgui aquí el paral·lelisme amb el món de l’audiovisual anteriorment plantejat). Malgrat això, observarem un caràcter ple de subtileses i que, sota la cuirassa de cowboy mascle alfa, s’hi amaga una repressió homosexual galopant (i mai millor dit), que s’intensifica i desplega a mesura que entra en contacte amb Peter, el fill de Rose, un jove que no encaixa dins l’heteronormativitat del grup social que orbita al voltant del ranxo. “El Poder del Perro” és un desemmascarament, no només de la construcció del gènere, sinó també de la projecció, dins l’imaginari col·lectiu, d’un caràcter o personalitat determinada adscrita a l’orientació sexual de la individualitat. És així com, més enllà dels obvis privilegis, Jane Campion ens mostra com pot existir afecte i cures dins l’heterosexualitat, però, sobretot, com pot existir poder, violència i agressivitat dins l’homosexualitat, i que qualsevol altre pensament preconcebut és una reduccionista simplificació. La pel·lícula de Jane Campion s’ha de veure amb calma per a poder respirar les seves subtileses i deixar-se impactar pel seu final quan, de cop, un distret drama familiar es transforma en un inquietant thriller sense previ avís.
Puntuació: 7/10

“Las Leyes de la Frontera” (Daniel Monzón, Espanya, 2021)

Aquesta proposta ens ve a demostrar un nou factor afegit: Netflix està començant, cada cop més, a produir de manera deslocalitzada, més enllà dels Estats Units, com en aquest cas, que arriba coproduir a Espanya amb Atresmedia. Daniel Monzón és un guionista i director espanyol que, tot i no sobresortir artísticament mai abans, sí que ha dotat la filmografia espanyola de títols amb certa solvència, com “Celda 211” (2009) o “El Niño” (2014). En aquesta ocasió, adapta la novel·la homònima de Javier Cercas (creador de best sellers, conegut per “Soldados de Salamina” l’any 2001 i Premi Planeta l’any 2019 per “Terra Alta”) que ubica l’acció l’any 1978, en plena transició, a una Girona humil, perifèrica i destartalada, lluny de la que coneixem actualment. Nacho (un més que just Marcos Ruiz), fill d’emigrants, però d’una assentada classe mitjana funcionària, es veu arrossegat a entrar a una banda de delinqüents de poca monta seduït per Tere (fantàstica Begoña Vargas), d’ascendència gitana, única personatge femenina rellevant i eminentment sexualitzada. “Las Leyes de la Frontera” s’apropia dels codis estètics del cine kinki de finals dels anys ’70 i principis dels ’80 (“Perros Callejeros” -1977- de José Antonio de la Loma, “Navajeros” -1980- d’Eloy de la Iglesia; però, sobretot, “Yo, el Vaquilla” -1985-, també del primer autor), tot i que la influència i reactualizació del gènere resulta innòcua, ja que l’experiència s’aprecia totalment desproveïda de la rabiosa actualitat i frescor juvenil (tot i que tosca mestria cinematogràfica) dels títols originals. D’aquesta manera, l’únic que queda de kinki en el film de Monzón és l’intent descompensat de convertir el set de rodatge en el que s’idealitza que seria el “barrio chino” de la Girona de l’any 1978, convertint el film en un forçat simulacre on es veu, sovint, el cartó del decorat d’aquest parc temàtic diegètic on tracta de situar-se a l’espectador/a. Un altre cop, ens trobem amb una constant dins del cinema produït per Netflix, una imponent direcció artística d’elevat pressupost que, acompanyada, d’una banda sonora (massa òbvia en la selecció de cançons de l’època, però meravellosa la creada pels sevillans Derby Motoreta’s Burrito Cachimba), tracta d’amagar les flaqueses d’una trama romàntica farcida de tòpics i llocs comuns i una altra, més pertanyent al thriller criminal, que no aporta solucions intel·ligents ni innovadores per a crear acció ni tensió. En definitiva, una pel·lícula interessant pels que tinguin cert interès a conèixer aquest gènere, totalment desaconsellable per als i les amants del gènere kinki, però, de totes maneres, entretinguda per a passar una estona si s’està navegant pel catàleg de la plataforma Netflix.
Puntuació: 5/10

“È stata la mano di Dio” (Paolo Sorrentino, Itàlia, 2021)

Arribem a l’última de les actuals referències del catàleg digital i que, Netflix, a més, ha optat per distribuir en sales de cinema. En aquest cas, és la primera amb un guió original (no adaptat de cap novel·la precedent), però coincideix amb la primera amb el fet que es tracta d’una producció en què té al capdavant un gran nom reconegut internacionalment, en aquest cas el director italià Paolo Sorrentino, pel qual professem una confessa adoració. Si anteriorment parlàvem del context històric de les pel·lícules, no podem deixar d’ometre que “Fue la mano de Dios” és un acostament altament autobiogràfic del director a la Nàpols de la dècada dels anys ’80 que visqué durant la seva adolescència, però en aquest cas, molt encertadament recreats des d’una perspectiva emocional i antropològica i no pas estètica o històrica. Existeix un fet central (tan important que el film li deu el propi títol) que és l’arribada, l’any 1986, del futbolista Diego Armando Maradona al SCC Napoli, i l’eufòria col·lectiva que l’argentí desfermà en els anys venidors a la ciutat, fet que contrasta amb la terrible tragèdia familiar que Sorrentino hagué de patir amb tan sols disset anys i que parteix l’actual film en dos. A més, no s’ha de passar per alt les mencions metacinematogràfiques que ens donen la clau de l’entrada d’aquest nou geni del cinema italià en l’univers del cel·luloide: s’esmenta una primera referència a Fellini, així com el contacte amb el director Antonio Capuano, amb qui mantindria una relació personal i treballarien plegats. Tot l’univers que circumda aquest jove Fabietto Schisa (interpretat per Filippo Scotti, deixant per al divo Toni Servillo el paper del seu pare) entronca amb l’herència felliniana que Sorrentino, en cap dels seus films, s’amaga d’admetre: aquesta mena de realisme màgic que elevant allò quotidià i íntim a certa categoria mística i espiritual, farcida de personatges tant grotescos com entranyables. Un altre dels pilars fonamentals dins la filmografia del napolità és la sexualitat, sempre articulat des d’una mirada masculina i prou fal·locèntrica. En aquesta ocasió, no perd l’oportunitat d’analitzar com, en plena pubertat, comença a despertar un desig i una libido pròpia, encara que sigui de caràcter incestuós a través de la seva tieta Patrizia (Luisa Ranieri). Com la cançó de Pino Daniele Napule è, per a Sorrentino, tot aquest mosaic emocional pel qual fa caminar al jove Filippo (clar alter ego del director i guionista), convidant-nos a nosaltres també a perdre’ns entre els carrers, l’olor salina i el daurat sol d’aquest bell homenatge que Paolo Sorrentino fa a la ciutat que el va veure créixer i construir-se no només com a persona adulta sinó com al magnífic director de cinema que és.
Puntuació: 8/10

Article anterior“El Buen Patrón”, la grotesca sàtira de León de Aranoa a l’empresariat espanyol
Article següent“El contador de cartas”, el llastre de la culpa de Paul Schrader.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí