“Crai Nou”, un premi arriscat però no qüestionable – Palmarès 69è Festival de San Sebastián

0
2

El passat dissabte 25 de setembre, amb la cerimònia d’entrega de l’esperada “Concha de Oro”, es va donar per finalitzada l’edició d’enguany (la 69a!) del Donostia Zinemaldia, el Festival Internacional de Cinema de San Sebastián. Amb ell, també concloíem la nostra estada a la capital guipuscoana, tancant una setmana amb més de 20 pel·lícules vistes, entre secció oficial i entre l’Auditori Kursaal, el Teatro Principal, els cinemes Antiguo Berri… També ha estat una setmana d’incomptables passejades entre la platja de la Concha i la de Zurriola, pels carrerons del Casco Antiguo i a banda i banda del riu Urumea. En definitiva, l’ambient “festivalero” que, malgrat la seva no-cancel·lació, la pandèmia va arrabassar a la passada edició, ha tornat a engalanar els carrers de San Sebastián: cues de públic, periodistes i fotògrafs, multitud de persones acreditades dins les diferents seccions, estrelles i curiosos, tot enmig d’alguns protocols preventius encara presents i una pluja que es va fer més present de l’esperat.

Però no només van lluir els carrers, sales, auditoris i persones assistents en aquesta edició: com ja havíem descrit, la programació també resultava força més atractiva que la de l’edició anterior. Dins les seves incomptables (excessives?) seccions en què el Festival es vertebra, vam poder veure, en primer lloc ,multitud de “Perles”, és a dir, grans i prometedors títols, però que ja havien tingut el privilegi de l’estrena en altres Festivals (especialment a Cannes i Venècia): “The Power of the Dog” de Jane Campion, “Competencia Oficial”, dels argetins Gaston Duprat i Mariano Cohn, “Drive my car” de Ryusuke Hamaguchi “The French Dispatch” de Wes Anderson, “È stata la mano di dio” de Paolo Sorrentino o la guanyadora de la Palma d’Or “Titane” de Julia Ducornau.

Pel que respecta a la Secció Oficial, l’integraven un total de vint pel·lícules, de les quals quatre en restaven fora de concurs: el curtmetratge experimental “Rosa Rosae. La Guerra Civil” de Carlos Saura, la (neo)kinki “Las leyes de la frontera” de Daniel Monzón, la sèrie “La Fortuna” d’Alejandro Amenábar i la destacable “La Hija” de Manuel Martín Cuenca. Pel que respecta a la resta de films que sí optaven a emportar-se la “Concha de Oro”, sembla que el Festival s’havia marcat, a grans trets, dues línies editorials. La primera és la reivindicació del cinema de proximitat, les produccions realitzades dins l’Estat espanyol. A les anteriorment esmentades, cal sumar-hi “Distancia de Rescate” de Claudia Llosa, “El Buen Patrón” de Fernando León de Aranoa, “La Abuela” de Paco Plaza, “Maixabel” de Iciar Bollaín i “Quién lo impide” de Jonás Trueba, arribant a completar quasi la meitat dels títols dins l’esmentada secció. Una segona línia discursiva aniria relacionada amb la temàtica d’un gran nombre de films, que es podria integrar sota un concepte genèric: les violències o opressions que pateixen les dones (en molts casos, concretament les noies adolescents o joves) per part d’institucions tradicionals com la religió o la família, mostrant també la pugna d’aquestes per a enfrontar-s’hi i obrir nous espais de llibertat. Dins aquest subgrup hi podríem incloure “Camila saldrá esta noche” de Inés Barrionuevo, “Crai Nou” de Alina Grigore, “As in heaven” de Tea Lindeburg, “The Eyes of Tammy Faye” de Michael Showalter o les anteriorment esmentades “La Hija” o “Quien lo impide”.

Les grans triomfadores de la nit, d’esquerra a dreta: Flora Ofelia i Tea Lindeburg (“As in Heaven”), Jessica Chastain (“The Eyes of Tammy Faye”) i Gabriela Suciu i Alina Grigore (“Crai Nou”)

Finalment sembla que els i les integrants del Jurat van optar per aquesta segona línia i ens han regalat un Palmarès que, un any més, ens ha tornat a sorprendre. El primer que crida l’atenció és que, almenys en les categories importants del certamen, les guanyadores estan formades quasi exclusivament per dones. Òbviament la majoria de mitjans no es farien ressò d’aquest fet si els premiats fossin tots homes, però la imatge resultant és potent i simbolitza no només una forta aposta del festival sinó una demostració destacable de vàlua i un missatge inequívoc a la resta de Festival i a la Indústria cinematogràfica en general. Així doncs, la gran reconeguda en aquesta present edició ha estat “Crai Nou” / “Blue Moon” d’Alina Grigore, que s’ha emportat a Romania la “Concha de Oro”. Es tracta d’una pel·lícula que, al nostre parer, presentava algunes mancances en qüestions tècniques i de tensió narrativa, però que demostra de manera magnífica les violències masclistes dins una família rural romanesa. L’altra gran homenatjada ha estat “Du som er i himlen” / “As in heaven” de la danesa Tea Lindeburg, un altre retrat, ja no només  del masclisme, sinó sobretot del pes d’una religió cristiana que impregna tants aspectes de la vida que, donant l’esquena a la raó i la ciència, és capaç de conduir a la mort. Així doncs, el film ha recollit la “Concha de Plata” a la Millor Direcció per a Lindeburg, que ha coordinat una excel·lent posada en escena, recreant les comunitats rurals de la Dinamarca de finals del s. XIX. Podeu llegir les ressenyes breus d’ambdues pel·lícules que vam fer aquí: “Crai Nou” i “As in heaven”

En aquesta edició, la “Concha de Plata” a la Millor Interpretació Protagonista, si bé seguia desdoblada, no ho feia per raó de gènere, com la majoria d’edicions passades o de certàmens arreu. Abans de la celebració del Festival, diferents expertes (moltes d’elles actrius) comentaven com el que es pretenia vendre com una innovació més inclusiva podia acabar perjudicant els seus propis objectius, ja que el nombre de dones ocupant papers protagonistes a les pel·lícules és sovint menor i la seva activitat professional suposa el doble d’esforç respecte als seus companys actors homes. Afortunadament no ha estat així i, dels dos premis, ambdós els han recollit dones: una més que merescudíssima Jessica Chastain per “The Eyes of Tammy Faye” i una qüestionable Flora Ofelia per la ja esmentada “As in heaven”. També hi ha hagut sorpresa en la “Concha de Plata” per la interpretació de repartiment, ja que el premi ha estat coral: per tots i totes les joves (totalment amateurs) que integren el llarg documental de ficció “Quién lo impide” de Jonás Trueba. El Premi Especial del Jurat ha anat per la inquietant “Earwing” de Lucille Hadzihalilovic, el Millor Guió a “Benediction” de Terence Davis i una discutible Millor Fotografia a “Undercover” (d’altres, com la mateixa “As in heaven”, apuntaven més maneres).

Hi ha qui dirà que la resolució del jurat d’aquesta 69a edició és totalment injustificada o, si més no, qüestionable. El que sí que és segur és que no ha deixat de sorprendre’ns, ja que no s’ha ajustat ni molt menys a les expectatives que ens havíem generat (ni nosaltres ni la majoria) després de veure la majoria de films dins la Secció Oficial. Però potser és que la funció i objectiu del jurat d’aquesta mena de certàmens no és la de coronar a les ja reconegudes estrelles sinó la d’obrir noves vies discursives i saber comprendre i reconèixer les tendències que s’estan donant arreu en el cinema contemporani. Fa dos anys la sorpresa va ser reconèixer com a Millor Pel·lícula una abominable “Pacificado” de Paxton Winters, una pel·lícula més que qüestionada i que ni tan sols va aconseguir distribució a l’Estat espanyol. L’any passat va ser el torn de “Beggining” de la georgiana Dea Kulumbegashvili. Es pot establir una continuïtat amb “Crai Nou”, la premiada enguany, ja que ens trobem davant de films realitzats per dones provinents de la perifèria europea i que pretenen posar sobre la taula les violències masclistes que es duen a terme en els racons més inhòspits dels seus respectius països, emprant una posada en escena suggestives i unes poètiques personals pròpies. Tot i tenir els nostres dubtes de si, qualitativament, “Crai Nou” era efectivament la millor pel·lícula a competició d’enguany, ens decidim a no sumar-nos a les veus crítiques i a celebrar els premis arriscats, que marquin noves vies d’expressió i que comencin a treure poder als consolidats cineastes homes del centre d’Occident.

Podeu llegir el Palmarès complet a continuació:

“Concha de Oro” a la Millor Pel·lícula: ‘Blue Moon’ de Alina Grigore
“Concha de Plata” a la Millor Direcció: Tea Lindeburg per ‘As in Heaven’
“Concha de Plata” a la Millor InterpretaciónPrincipal: Flora Ofelia per ‘As in Heaven’ i Jessica Chastain por “The Eyes of Tammy Faye’
“Concha de Plata” a la Millor Interpretació de Repartiment: L’elenc de ‘Quién lo impide’ de Jonás Trueba
Premi Especial del Jurat: ‘Earwig’ de Lucile Hadzihalilovic
Premi del Jurat al Millor Guió: Terence Davies per ‘Benediction’
Premi del Jurat a la Millor Fotografia: Claire Mathon per ‘Undercover’
Premi Nuev@s Director@s: ‘Unwanted’ de Lena Lanskih
Premi Horizontes: ‘Noche de fuego’ de Tatiana Huezo
Premi Zabaltegi: ‘Vortex’ de Gaspar Noé
Premi del Públic: ‘Petite maman’ de Céline Sciamma
Premi del Públic a la Millor Pel·lícula Europea: ‘Between Two Worlds’ de Emmanuel Carrère
Premi  Irizar al Cine Vasc: ‘Maixabel’ de Iciar Bollaín
Premi Cooperación Española: ‘Noche de fuego’ de Tatiana Huezo
Premi Feroz Zinemaldia: ‘Quién lo impide’ de Jonás Trueba

Article anteriorRessenyes breus Festival de San Sebastián (PART III)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí