Per què ens agrada “Crims”?

0
3
Tot el que veureu en aquest programa ha passat. Els fets, els noms i els llocs són reals. 
En algunes descripcions aquest programa podria ferir sensibilitats. 
Relatem crims reals. La realitat i la mort no entenen de sensibilitats. [...] 
Intentarem posar llum a la foscor. Comencem.

Aquesta és la primera setmana, des de fa ja unes quantes, que no seurem, sols o acompanyats, un dilluns al vespre enganxats davant la petita pantalla i aquestes paraules ens introduiran en una atmosfera que ens farà estar una hora contenint la respiració i amb tot el cos en tensió. La segona temporada de “Crims” ha arribat al seu final i ens ocasiona, de nou, una buidor que tan sols podrà resoldre una nova estrena, però que deixa, rere seu, unes meravelloses xifres d’audiència fruit d’una legió d’espectadorxs fidels. Descobrim com un programa català de true crime ha arribat a obtenir tal fortuna i quines claus, a nivell de producció i estil, empra per a generar en la seva audiència aquest cúmul d’additives emocions.

Carles Porta i la producció de “Crims”

Bona part de l’èxit de Crims recau sobre el seu presentador Carles Porta. El periodista, productor i escriptor es va donar a conèixer dins l’univers negre a través de la publicació del llibre “TOR: tretze cases i tres morts” (La Campana, 2005), consolidant-se dins el terreny de la no-ficció a través dels seus 50.000 exemplars venuts. Després d’altres treballs, l’any 2018 arribaria el “Crims” radiofònic, que actualment suma 112 episodis amb una immillorable recepció. Cal sumar-hi, també, d’altres incursions en el terreny del podcast, com l’adaptació del ja esmentat cas de Tor i “El Segrest”, relatiu a l’esfereïdor rapte de la farmacèutica d’Olot.

Va ser a través de la coproducció entre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i la productora Goroka que l’espai de Carles Porta va fer el salt a la televisió. Iniciant les seves emissions el febrer de l’any 2020, aquesta darrera setmana s’ha tancat la segona temporada. De ben segur que la pandèmia que ha transcorregut entre ambdues dates, i que ens han mantingut més a prop del consum de continguts televisius que mai, ha contribuït a generar unes excel·lents xifres d’audiències, amb una mitjana de mig milió de persones espectadores per episodi, al que cal sumar el posterior consum a YouTube i a la web i app de TV3. La gran plataforma de streaming Amazon Prime n’ha comprat els drets d’emissió i ja es pot veure també al seu espai, també en doblatge al castellà.

Marca de la casa

Però què fa de “Crims” un programa televisiu que ens manté enganxats a la cadira? No hem d’oblidar que estem parlant d’un documental que reconstrueix, a través del relat de testimonis directes, horribles crims duts a terme a Catalunya des de finals del segle XX fins a l’actualitat. Però, en paraules del mateix Carles Porta, la veu en off del qual ens guia i acompanya de manera pausada i sòbria tot l’episodi: “la manera de narrar és molt americana, molt de no-ficció, amb pocs adjectius i unes descripcions molt sòbries on la història parla per si mateixa”. La sèrie té una “voluntat molt clara d’entretenir, informar i que la gent es pensi que està dins una pel·lícula”.

L’estructura del guió de cada capítol, molt marcada per les intervencions de Porta, es veu complementada per la informació que aporten els ja mencionats testimonis: policies, fiscals, veïns i veïnes i, en molt pocs casos, amistats i familiars de la víctima. Tal com revela el mateix presentador, es pretén situar a l’esepectadorx en un terreny en el que abandoni el contacte amb el fet verídic com a tal i es submergeixi en el relat que, particularment, “Crims” li presenta, com si d’una pel·lícula es tractés. Basant-se en el gènere thriller, la revelació de les pistes, indicis i informacions substancials està dosificada a la perfecció perquè s’avanci en la trama amb ritme però mantenint, en tot moment, el suspens fins al darrer moment. Així, a grosso modo, distingim dos tipus d’episodis pel que fa a les investigacions i la tensió mediant fins la seva resolució: els que ja es té molt clar qui és el principal sospitós/a però és necessari de trobar proves concloent que el/la relacionin amb el crim (“El Zelador d’Olot”, “Josep Talleda, l'”Espereu-me”, “Ca n’Amat”, “Angi”, “Permanyer”, “Sant Ruf” o “Castell”) o bé els que, fins a la darrera pista, no es té un clar coneixement de l’autoria criminal (“L’assassí del Putxet”, “Mataiaies”, “Machala”, “Piris”, “La flor” o “Santaló”). El cas d’Helena Jubany (al que tornarem més endavant), per la seva irresolució, i el de Brito i Picatoste s’escapen d’aquesta classificació.

El testimoni directe ajuda a articular el relat de “Crims”.

A banda de tot el relacionat amb el guió, hi ha un seguit d’aspectes formals que són marca pròpia de “Crims” i que, per la seva enginyosa combinació, expliquen part del seu èxit. L’accés als arxius policials i a un ampli fons documental (del que destaquem el pertanyent a TV3, des que va iniciar les seves emissions l’any 1983) esdevenen una eina de context excel·lent. Pel que fa al relat oral dels testimonis, aquestx sempre se’ns presenta “en un quartet sol i parla a càmera, on veu l’entrevistador que parla amb ell a través d’un sistema de teleprompter com el que utilitzen els presentadors dels telenotícies. Això al final produeix un efecte gairebé de confessionari.”, tal com explica Guille Cascante, de la productora Goroka. Els plans aeris presos amb dron ajuden a fer respirar el relat i, alhora, irradiar de certa aura de misteri els espais on van succeir tals crims. Alhora, existeixen també certes recreacions de les accions descrites. Aquest és un dels punts on “Crims” s’ha arriscat més, però ha obtingut un resultat guanyador. Personalment opino que les recreacions històriques (des de l’antiga Roma fins al segle XXI), per molt pressupost que hi hagi darrere, donen un aire ridícul al documental i sempre se n’acaben “veient les costures”. En aquest cas, molt hàbilment, s’ha apostat per tan sols enregistrar (amb un adequat disseny de producció, vestuari, atrezzo…) primers plans d’accions concretes: una cigarreta, una flor, un telèfon, algú cuinant… D’aquesta manera no es planteja recrear l’escena descrita com a tal sinó, simplement, subratllar accions o objectes d’interès pel relat.

El true crime

“Crims” és la producció catalana de true crime més recent i exitosa. Aquest gènere es caracteritza per endinsar-se en la investigació i mostrar la reconstrucció d’un fet criminal, transportant-ho tant al terreny del documental com de la ficció indistintament. Però aquest “gènere” i l’interès pel relat criminal no és pas recent. Diversos autors i autores, com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle han passat a formar part dels grans noms de la literatura gràcies a novel·les policíaques o detectivesques consistents en la resolució de casos d’assassinats. Òbviament ben aviat totes aquestes històries van arribar al cinema. Ja des d’un bon inici, tot i existir grans títols com el de “M. El Vampiro de Düsseldorf” de Fritz Lang (1931), resulta impossible no parlar d’Alfred Hitchcock. El “mestre del suspens” conreà aquest gènere ja des del període mut, tot i que assolí la seva plenitud en films com “Rebecca” (1940), La Soga (1948), “La Ventana Indiscreta” (1954), “Vertigo” (1958) o la magistral “Psicósis” (1960). La noció “hitchcokiana” del suspens va influir a nombrosos directors de cinema posteriors (Coppola, De Palma, Lynch…) i, òbviament, “Crims” encara manté certes d’aquestes constants adquirides pel gènere.

Però el programa de Carles Porta té un innegable component periodístic. Pel que respecta a aquest vessant, el true crime té molt a agrair-li a l’escriptor Truman Capote i al rigor d’investigació que dugué a terme per publicar “A Sangre Fría”, publicada l’any 1966 i adaptada al cinema l’any següent a càrrec de Richard Brooks. Capote assistí a les sessions del judici als dos acusats d’assassinar una família sencera a l’estat de Kansas i arribaria, inclús, a comprar-ne les gravacions enregistrades; en una preparació sense precedents que renovaria la literatura i el periodisme.

Els titulars asquerosament sensacionalistes de “El Caso” sacsejaven els successos de la societat tardo-franquista.

Al nostre país, la utilització d’aquest anglicisme per a referir-nos al gènere és més aviat recent, sempre se l’ha anomenat “Crònica negra”. A Espanya és coneguda la publicació de “El Caso”, diari publicat entre els anys 1952 i 1997 de línia asquerosament sensacionalista. Arribant al seu apogeu durant la dècada dels ’70, resulta curiós assenyalar que la censura del règim franquista tan sols li permetia de publicar un crim (succeït a Espanya) a la setmana. Tot i no ser exclusivament un true crime, dins l’inconscient col·lectiu de diverses generacions queda l’emissió del programa “Quién sabe dónde” a TVE entre 1992 i 1998 que, impulsat pel mateix PSOE, abordava la desaparició de persones. El cas català el situaríem a “Cas Obert” amb Àngel Casas. Darrerament s’han produït diferents documentals basats en crims reals, com és “El caso Alcàsser” del gegant audiovisual Netflix. Això sí, quasi cap d’aquests precedents pot presumir de l’excel·lència formal i estilística amb la que ens sedueix “Crims”.

Els crims rere “Crims”

El programa va fer un episodi especial anomenat “Per què matem?”. La pregunta que ens fem avui aquí és “Per què ens agrada veure i saber com maten”?. Assumir aquesta premissa resulta reconèixer en un o una mateixa una part molt fosca, que obté plaer o excitació a l’entrar en contacte amb aquest tipus d’informacions. Resulta absurd negar-ho, ja que, dins la nostra quotidianitat vivim rodejats i rodejades de tràgiques vivències de gent més o menys propera que ens interessem a conèixer, compartir i difondre; a la vegada que consumim (tothom sense excepció) literatura, cinema i sèries on la mort, el crim i la violència hi són presents. Una altra cosa és rebolcar-se en el drama aliè i, molt especialment, la necessitat de forjar-se una opinió crítica vers la forma en què aquest “crim” se’ns és presentat.

Carles Porta té molt clar que, en el seu programa, “Una de les nostres prioritats ha estat intentar no ferir més les víctimes i les seves famílies. Hem reduït a zero la possibilitat de morbo”. Joan Bordeus, en el seu article “Posar foscor a la foscor” publicat a El Núvol, no ho té tant clar i interpel·la a Porta: “Carles, ja no sé si poses llum a la foscor perquè t’agrada més una o l’altra”.


Aquesta frase lapidària de Carles Porta conté molt de simbòlic. Recordant el “sinistre” de Freud (que anomenava pel seu mot alemany heimlich), la foscor “portiana” s’associa al crim, a la por, a l’assassinat, l’horror i l’inquietant. En el viatge iniciàtic al qual ens proposa que l’acompanyem en cada inici d’episodi, la “llum” és la informació, el coneixement, la justícia i la civilització. Coincidim amb Bordeus en el fet que no estem del tot segurs en què, a l’acabar cada capítol, tinguem la sensació que la llum hagi guanyat a la tenebra, tant com que hem estat trobant un cert gaudi i satisfacció en caminar una hora per aquesta última.


En tot cas, aquesta “revelació” implica també difusió i coneixement públic i “Crims” ha protagonitzat un cas paradigmàtic. El 23 de març de l’any 2020 s’emetia l’episodi “La bibliotecària Helena Jubany”, el primer de la temporada en comptar amb el testimoni directe dels familiars més propers i encara l’únic, una temporada després, sense resolució. El rebombori generat posteriorment a la publicació d’aquest doble capítol ajudà a la família, en la seva lluita incansable per arribar al fons del cas, a reobrir-lo, arxivat anys enrere i reobert, ara, pels jutjats de Sabadell en data d’agost de l’estiu passat. El març es va tornar a arxivar, argumentat que les proves aportades no presentaven suficient solidesa, però, afortunadament, aquesta mateixa setmana hem pogut conèixer com s’ha reobert definitivament la causa. Independentment del debat ètic que es pugui generar entorn “Crims” i la publicació i difusió de casos d’assassinats en horari de màxim audiència, no podem més que alegrar-nos per la família de Mataró que, de ben segur gràcies a l’empenta del programa, tractarà de posar punt final a un dol que s’allarga més del que hi hauria.

La difusió arrel de l’episodi “La bibliotecària Helena Jubany” va ajudar a la família en la seva lluita per la reobertura del cas.


Malgrat tot, hi ha un aspecte de “Crims” que cal posar en relleu, ja que, després del seu visionat i comentant-ho amb diverses persones espectadores, sovint passa per alt. Molts dels casos d’assassinats relatats, són crims de violència masclista, inclosa violència sexual, especialment en la primera temporada. Concretament 9 dels 20 episodis ho són. Tampoc és qüestió que “Crims” es converteixi en una sèrie documental específicament sobre violència de gènere, però sí que no hauria d’haver-hi ambigüitat possible en presentar aquest tipus d’assassinats, ja que no hauria de transcendir que es tracta tan sols d’uns casos puntuals orquestrats per “perfils criminals maliciosos”, sinó que existeix tota una violència estructural que els possibilita, empeny, justifica i, en molts casos, encobreix. També podem observar com molts crims són comesos per obtenir diners i el desig d’acumulació de propietat pròpia del capitalisme. Finalment, també se li podria reivindicar a “Crims” una major propietat a l’hora de parlar sobre segons quins temes relacionats amb la salut mental.

Article anteriorXI D’A Film Festival Barcelona

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí