PUNK IS (¿not?) DEAD – Història, influències i vigència d’un moviment transgressiu.

0
2

A finals d’aquesta dècada celebrarem com, cinquanta anys enrere i paral·lelament als Estats Units i a Anglaterra, diverses bandes joves portaven el rock que els precedia a deu revolucions més, creant l’actitud transgressiva que faria néixer el moviment punk. Molts dels pioners són ja morts i, per concordança cronològica, els qui ho van viure en el fervor de la seva adolescència i joventut, han vençut o sobrepassaran aviat la frontera de la jubilació. A continuació ens preguntarem no només quin curs ha pres la música punk en el seu quasi mig segle d’història i quines influències ha anat aportant i absorbint al llarg del seu camí sinó, sobretot, quina vigència musical, social i política té en l’actualitat.

El punk neix a final de la dècada dels ’70 i no existeix un clar consens sobre si es desenvolupa i consolida abans al Regne Unit o als Estats Units d’Amèrica. Pel que respecta a aquests últims, la seva eclosió ve precedida per la direcció que apuntaven bandes com els New York Dolls, The Stooges o els MC5, grups considerats com a pre-punks, ja que porten al rock a una sonoritat més bruta i agressiva i basen el seu directe en un acte performatiu de provocació i transgressió. Una nova generació que superaria als rockers del “baby boom” dels anys ’50 i als hippies de la dècada anterior i trobaria en bandes com els Ramones i en locals com el novaiorquès CBGB un espai de transgressió i un territori fecund de noves llibertats i possibilitats.

Els Ramones al club CBGB de Manhattan (New York)

Pel que respecta al Regne Unit, el naixement del punk va anar lligat a un major revulsiu polític i social. La vella Anglaterra guardava en el seu si uns impertorbables i repressius valors conservadors en un moment en què la seva economia sofria un procés de desindustrialització, al que cal sumar l’ascens al poder de Margaret Tatcher i l’inici d’unes reformes de privatització i repressió cap al moviment obrer sense precedents des del final de la Segona Guerra Mundial. Davant això la joventut va alçar el crit nihilista del “No Future” i, a través de bandes referents com els Sex Pistols, Buzzcocks o The Clash, prendria autoconsciència generacional i grupal de la seva pròpia identitat i de la metodologia de transgredir i molestar com a modus operandi ofensiu cap a l’stablishment britànic. A l’Estat espanyol ens va arribar una onada més semblant a aquesta, la britànica, amb bandes com Eskorbuto, RIP o Cicatriz, a les que cal sumar-hi el teló de fons de la Transició i la lluita armada d’ETA; situació similar a la que es vivia a Irlanda del Nord i que va donar fruit a magnífiques bandes com Stiff Little Fingers. A Austràlia en destaquem noms com Radio Birdman o The Saints.

The Clash fotografiats a la Belfast dels “Troubles”

Sigui quin sigui el racó del planeta en el qual hi tingui presència, i salvant les importants diferències contextuals que hem vist que li donen un rostre particular, el moviment punk quasi sempre ha mantingut uns elements en comú. A priori es podria dir que sembla que a vegades parlem més d’una actitud (transgressora, contestatària) que d’un estil musical. Això és degut al fet que s’entroncarà amb les modes juvenils que el precedien (mods, hippies, rockers…) i crearà tot un codi de vestuari, maquillatge i perruqueria (cuir, punxes, cadenes, pedaços, crestes, colors cridaners…) que ajudarà a reafirmar l’element transgressiu i crearà l’efecte de “moviment” o “subcultura urbana” ajudant als i les diferents membres a identificar-se entre si. Un altre element important és la idea del DIY, les sigles angleses per Do It Yourself (“fes-ho tu mateix/a”), en referència al rebuig a participar del sistema i els seus circuits de producció, distribució i consum en favor de l’autogestió, aplicat tant en el terreny de les bandes i discogràfiques (per molt que hi hagi exemples que provin el contrari), com el de la proliferació de fanzines, ràdios i esdeveniments; sense obviar els detalls tan quotidians com dissenyar i arreglar un mateix/a la seva pròpia roba i complements. Per últim, evidentment, la música de les bandes era el pal de paller que unia a tot el moviment punk. D’aquesta manera, botigues de discs, bars i, sobretot, els concerts en locals i sales foren el territori on es desenvolupà l’esfera social d’aquesta generació contracultural.

Però ha existit un únic punk? Lluny de tenir un inici, un desenvolupament, una decadència i una quasi extinció, l’estil ha sofert múltiples transformacions i influències al llarg del temps i del territori i ha donat pas a nous subgèneres o noves maneres d’entendre i viure el punk en cada lloc i cada moment. És així com, quasi automàticament després del seu naixement, el gènere evolucionaria cap al postpunk (Joy Division), introduint l’ús de sintetitzadors i creant unes atmosferes més profundes i, sovint, fosques. Com a reacció a aquesta tendència, sorgeixen noves reafirmacions en la seva faceta més dura i contundent: al Regne Unit neix l’Oi!street-punk (Cockney Rejects) i, als Estats Units, el Hardcore Punk (Black Flag). D’aquest darrer en va evolucionar el Melodic Hardcore (Bad Religion) i els Straight Edge (Minor Threat), branca juvenil que rebutjaria, entre d’altres, la propensió al gran consum de drogues dins el moviment. Menys coneguts, però no menys destacables, van ser altres subgèneres com l’ska-punk (Rancid) o el folkceltic-punk (The Pogues). Potser l’última gran batzegada que ha donat el punk és l’aparició, a cavall del canvi de mileni, del pop-punk, sovint de la mà del skate punk, que va tenir amb bandes com Green Day o Blink 182, un multitudinari seguiment juvenil.

Green Day, una de les bandes capitanes de la última massiva onada del punk.

D’aquesta manera observem com en totes aquestes etapes, el punk ha mantingut el seu caràcter revulsiu, tot i adaptat i transformat, que posseïa en el seu origen, mobilitzant a legions de seguidorxs i omplint sales i, inclús, estadis. Però hi ha un element que és encara més important que això: el fet que cada nova evolució, tot i tenir les arrels i influències en l’anterior, deixa obsoleta i quasi inoperativa l’onada precedent. Posem-ne en exemple perquè resulti més entenedor: el jovent de finals dels anys ’90, tot i poder professar tot el degut respecte per bandes com Ramones o Clash, eren, per damunt de tot, fervents seguidors de grups com The Offspring. És l’efecte “caps de cartell”, una manera per la qual cada generació ha aconseguit trobar el seu so i les peculiaritats dins la seva manera d’entendre el moviment i l’estil, amb respecte cap a el precedent però amb la urgència d’explotar i entendre el propi present. Diem això perquè no tots els estils musicals poden vanagloriar-se d’aquesta saludable mutació. En el metal, tot i tenir tantíssimes ramificacions (power, speed, gothic, symphonic, death, black...), resulta impensable que una banda posterior pugui arrabassar la titularitat del cartell d’un festival i esdevenir més popular que els idolatrats tòtems fundacionals com Metallica o Iron Maiden (o d’altres com Mötorhead o Judas Priest).

A banda de les influències en el terreny estrictament musical, el punk ha influït en incomptables etapes i gèneres en tant que actitud. Actualment es parla molt de les notables similituds, pel component juvenil a cavall entre la transgressió i el nihilisme, que existeix entre punktrap, o la seva variant més fosca i contundent, el drill. La veritat és que existeixen nombroses coincidències sociològiques, influències (com confirma el conegut artista trap Jarfaiter) i, inclús, cert paral·lelisme en la utilització del DIY; però evitarem entrar en aquest debat, per ara, ja que exigiria un article propi. Ens interessa més, d’aquesta manera, reprendre el fil anterior: el poder i la capacitat del punk de mutar en noves formes populars entre la joventut i que actuïn com a revulsiu social del seu moment.

El fet que hàgim anomenat tot aquest seguit de subgèneres, sorgits en un moment determinat, no vol dir que no hagi existit res més enllà d’això: hi ha hagut multitud de transicions i etapes manieristes, innombrables bandes inclassificables i grups que tocaven punk’77 als 2000′ i skate-punkhardcore-punk a l’actualitat, per posar un exemple.

Arribats a aquest punt, la pregunta d’obligat compliment és: cap a quina direcció pròpia avança el punk en l’actualitat? Encara ens falten uns anys i un distanciament històric per saber del cert quines són les tendències pròpies d’aquest present, però sí que hi ha un seguit de coordenades que comencen a originar una fórmula que està aconseguint certa popularitat i consolidant certa idea de “moviment” en l’actualitat. En l’enèsima etapa de la postmodernitat, el so de les bandes que s’estan obrint pas no deixa de ser un refregit de receptes d’etapes anteriors: el so directe i poc produït del garage rock, la contundència i provocació del punk, la profunditat ambiental i voluntat d’experimentació del postpunk i certa aura de modernitat i frescor que li atorga la influència de l’indie. Sembla que estem davant una etapa en què existeix un rebuig cap a l’imperatiu melòdic (que, per altra banda, havia regit l’anterior tendència del skate o el pop-punk) i s’obre la porta a experimentar amb el soroll i les dissonàncies, els sintetitzadors i els pedals d’efectes per a guitarra elèctrica i baix. Per últim, pel que respecta a la veu, s’opta sovint per parlar o cridar abans que entonar (el conegut com a spoken word). Parlem de bandes amb apostes tan úniques i amb tanta vitalitat i vigència com els IDLES i els shame al Regne Unit, els Fontaines D.C. a Irlanda, els Surf Course als Estats Units o els Viagra Boys o Amyl and the Sniffers a Australia, entre tantíssims d’altres que podríem anomenar. Quasi tots aquests grups tenen en comú que, tot i tenir milions de seguidors arreu del món, no compten amb més de dos o tres LPs, inclús amb prou feines han pogut rodar pels escenaris de fora el seu país per culpa de aquesta maleïda pandèmia.

Molta gent empetiteix sovint aquesta tendència dins l’etiqueta del postpunk o new wave i, inclús, molts cops, les mateixes bandes han rebutjat elles mateixes l’etiqueta punk. Com dèiem anteriorment, segurament només amb el distanciament que ens atorgarà mirar, dintre d’uns anys, aquesta nova onada del punk en l’era de l’streaming, aconseguirem comprendre la seva magnitud i poder començar a posar-li les etiquetes adients. És evident que, alhora, aquestes bandes provoquen cert rebuig als i les oients més puristes del punk-rock, Oi!, hardcore o skate/pop-punk, però… no era això al que veníem, a transgredir i a fer caure els tòtems que facin olor de institucionalitzat?

És ben cert que a totxs ens agrada escoltar les meravelloses bandes que els quasi 50 anys de punk han donat en totes les seves èpoques i llocs, a través dels seus múltiples subgèneres. Però si volem garantir la seva supervivència i la seva frescor i arrelament al més estricte dels nostres presents, hem d’oblidar la vigència d’unes relíquies que ja no tornaran i obrir la porta a tot allò que està venint. Però, fent-ho d’aquesta manera, no ens estem desconnectant de l’origen i l’essència de l’estil i del moviment: què pot existir més punk que donar suport a l’escena local i actual, seguint a aquelles bandes que estan creant un nou imaginari i que, sovint, ens parlen de les problemàtiques en les quals totxs ens trobem immersxs: crisi, atur, precarietat, masclisme, LGTBIfòbia, racisme, pandèmia… Què pot haver-hi més punk que rescatar les seves fórmules fundacionals i readaptar-les al present que ens ha tocat viure, amb la única aspiració de crear una idea de moviment consolidat, ara que esperem que els concerts i els festivals tornin a reunir-nos aviat?

No és un debat exclusiu del punk ni tan sols de la música, sinó que troba un gran terreny de debat en l’univers de la política. L’esquerra s’ha debatut, en els últims més de 100 anys, entre mantenir-se fidel a l’ortodòxia marxista o obrir-se a noves perspectives que li permetin treballar més favorablement amb el seu present més immediat (i que, per molt que es digui, no porta implícit l’abandonament de la contundència en el discurs i els objectius). Mentre alguns segueixen prenent literalment la paraula de Karl Marx sense entendre que les seves receptes parteixen de l’observació del context de l’Anglaterra industrial del s.XIX, d’altres en rescaten el seu mètode d’anàlisi (de Rosa Luxemburg a Angela Davis, Michel Foucault o Silvia Federicci) per entendre les problemàtiques que concerneixen cada present i tractar d’obtenir respostes amb les quals actuar-hi.

Article anteriorTorna el Festival de Cannes. Torna el festival de cinema de referència.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí