Ressenyes breus Festival de San Sebastián (PART I)

0
19

Comencem amb les ressenyes breus de les pel·lícules que hem tingut l’oportunitat de gaudir en aquestes primeres jornades del 69è Festival de Cinema de Sant Sebastián. Curiosament són tres pel·lícules de la Secció Oficial, diferents en la seva procedència (argentina, danesa i francesa) i en el seu gènere, però totes tres mantenen un element en comú: el tractament de la pugna que les persones joves (des de l’adolescència fins a la primera adultesa) tenen contra un sistema de normes, codis i creences sustentat per la majoria adulta. Entrem a veure, doncs, què tenen en comú les tres propostes, però sobretot els atractius particulars de cadascuna d’elles.

“Camila saldrá esta noche” (Inés Barrionuevo / Argentina)


La situació familiar obliga a Camila, de 17 anys, a mudar-se de Mar de Plata a la gran Buenos Aires, però sobretot a deixar les amistats que posseïa a l’ensenyament públic per entrar a estudiar dins una rígida escola catòlica. Tot i això, el director ja l’avisa: el centre no es correspon amb la visió frenètica de la ciutat que afirma que es promociona des de la televisió. Camila entra doncs, en un espai de silenci, pausa i estricta rigidesa en el qual se la sent profundament descol·locada, com un peix fora de l’aigua, que Barrionuevo ens mostra a través d’enquadraments bastant tancats, amb preferència pels escenaris interiors. Per acabar-ho d’adobar, la seva mare, afectada per la separació matrimonial, el treball i la cura cap a una dèspota mare a punt de morir, comença a exercir un rol autoritari que asfixien de nou a Camila, aquest cop a la seva pròpia casa. Però tota situació adversa acaba per trobar el seu punt de fuga: la protagonista entrarà en contacte amb certes persones que l’ajudaran a viure la llibertat i l’experimentació que correspon a aquesta etapa (el pas entre l’adolescència i la joventut), sense portes al camp, sabotejant totes les institucions que coartin aquesta pulsió vital: família i religió, enteses com a dues cares de la mateixa moneda, la violència patriarcal. Amb el rabiosament actual teló de fons de les mobilitzacions feministes en defensa del dret a l’avortament a l’Argentina, Barrionuevo retrata l’alliberament de Camila (que també és el de tota una generació i tot un país) des d’una òptica molt queer, qüestionant constantment les categories de gènere i orientació sexual, alhora que denunciant la constant violència cap al cos de les dones. Un dels moments més destacables del film és quan descobrim a la mare de Camila abandonar el rol que adopta durant tota la trama i reconnectar, com a dona, amb la seva filla. El vell món està morint i, de les seves cendres, joves com Camila en construiran un de més just i més lliure.
Puntuació: 7/10

“Du som er i himlen/As in Heaven (Tea Lindeburg / Dinamarca)

El personatge protagonista d’aquest film, Lise, és lleugerament més jove (té 14 anys) però el context és radicalment diferent: la Dinamarca rural del segle XIX. En aquest cas la pulsió alliberadora és deixar enrere la granja familiar en la qual viu per tal d’anar a la ciutat a estudiar. El sistema que la reté i la limita és, ja no tant el pare que desaprova el seu desig i ho considera un malgast i un capritx, sinó sobretot la profunda religiositat cristiana que impregna tot el seu entorn. Totes les individualitats que integren el mas viuen amb desconfiança de la ciència i el progrés i amb recel del destí, per la qual cosa s’encomanen als designis de la voluntat divina, com bé indica el títol, vers integrant del “Pare Nostre”. Quan la seva mare es posa de part, just abans que ella hagi de marxar, el pietós sistema de creences els impedeix trucar al doctor per tal que l’assisteixi. Davant la possible mort de la seva mare, Lise s’atreveix a qüestionar a Déu, al·legant que el patiment de la seva estimada mare no pot formar part del seu pla diví. Rodada amb una preciosa fotografia i un acurat disseny estètic, a vegades deixa a entreveure certa innocuïtat, buida en alguns dels seus passatges. Malgrat això, anotem el nom d’aquesta directora, ja que de ben segur en sentirem a parlar, ja que “Du som er i himnlen” és tan sols el seu debut en el terreny del llargmetratge.
Puntuació: 6/10

“Arthur Rambo” (Laurent Cantet / França)

Totes les crítiques o notes de premsa llegides fins ara, destaquen que “Arthur Rambo” és una política sobre com les xarxes socials poden arruïnar la vida privada d’un individu o poden contribuir a l’auge i alhora a la caiguda d’un personatge públic. Però “Arthur Rambo” no va d’això (o transcendeix molt més enllà que aquest tema): incentiva a una reflexió entorn els límits de la llibertat d’expressió (on l’humor és inclòs) o, més ben dit, fins a quins límits pot tolerar la democràcia una llibertat que incentiva però que pot esdevenir, alhora, un atemptat contra els seus suposats fonaments de tolerància, respecte i convivència. Arthur Rambo és el pseudònim a twitter de Karim D., un exitós escriptor d’origen algerià de la perifèria parisenca que arrasa a les llibreries amb la seva novel·la sobre el procés migratori de la seva mare. Tot d’una, algú descobreix, en el seu mencionat compte a les xarxes socials, multitud de publicacions d’un racisme, antisemitisme i homofòbia absolutament passades de rosca. Mentre tothom el deprecia pel contingut publicat, ell es defensa argumentant que tan sols era l’experiment d’un personatge fictici que pretenia portar l’humor i la tolerància més enllà dels límits. Descobrirem, també, que el perill ja no radica tant en la intenció de qui formula el contingut sinó en el poder simbòlic que té per la persona que el rep. Amb un guió sobri, però àgil, intel·ligent, però que perd certa força en el seu tram central i que insereix la realitat virtual amb enginy dins la materialitat de la pantalla, Laurence Cantet torna a fer amb “Arthur Rambo”, com ja va fer amb “La classe” (Palma d’Or de Cannes l’any 2008), un interessant espai de debat generador de més preguntes que respostes i una ferma candidata a ser projectada a qualsevol classe de filosofia o ètica d’un Institut o, incús, Universitat.

Puntuació: 7/10

Article anteriorLa reparació com a epíleg del conflicte basc – Crítica de “Maixabel” de Icíar Bollaín
Article següentNovetats i avançaments de L’Alternativa: 28è Festival de Cinema Independent de Barcelona.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí