Sitges torna a alçar-se com a capital del cinema fantàstic i de terror.

0
2

El millor cinema fantàstic, de ciència-ficció i de terror torna a la seva capital. Per si algú tenia la més mínima ombra de dubte, Sitges reafirma la seva indiscutible titularitat com a festival de referència mundial dins el cinema de gènere. I, en aquesta edició, la cinquanta-quatrena, deixa enrere l’aposta a mig gas de l’any anterior (encara amb multitud de produccions congelades a causa de la pandèmia) i ofereix una ambiciosa programació de fins a 261 peces, 41 de les quals dins la secció competitiva, que es podran veure fins al pròxim 17 d’octubre de manera presencial (als ja habituals auditori Melià, Tramuntana, cinemes El Retiro i Prado, l’Escorxador) amb un 70% d’aforament i les entrades pràcticament venudes; i el visionat a través de la plataforma online que la pròpia pàgina del festival ofereix.

Durant les primeres hores del festival, un dels esdeveniments que més atenció va atraure va ser l’entrega del Gran Premi Honorífic que el festival va atorgar a Belén Rueda. L’actriu va rebre el distintiu de mans de Juan Antonio Bayona, amb qui va treballar a “El Orfanato” (2007), tot i que la madrilenya es troba al Garraf presentant el curtmetratge “La inquilina” que ha realitzat juntament amb els directors Lucas Paulino i Ángel Torres.

Juan Antonio Bayona junt a Belén Rueda.

Alhora, va ser àmpliament comentat l’estrena en première, però fora de concurs, de “Veneciafrenia”, la nova pel·lícula d’Àlex de la Iglesia que posa el seu rocambolesc cinema al servei d’una història, si més no, particular: uns joves turistes espanyols s’enfronten a la follia que els i les habitants de Venècia han organitzat per acabar amb el turisme de masses. Aquesta pel·lícula, i la seva exclusió de la secció competitiva, evidencia certa manca de títols espanyols en el certamen d’enguany, complementada amb escasses cintes com és el cas de “Visitante” de Alberto Evangelio (que aborda el tema del desdoblament a través d’un portal dimensional) o “El Páramo”, l’aplaudida pel·lícula del català David Casademunt que situa la sensació d’amenaça i perill en un espai diàfan i erm. Completen, però, la Secció Oficial Especial (dins la programació, però fora de concurs) diversos films del gènere provinents d’altres festivals. És el cas de la darrera Palma d’Or “Titane” de Julia Ducournau, però també de dos films que provenen del Festival de San Sebastián: la sinistra “Earwig” de Lucile Hadzihalilovic (Premi Especial del Jurat) i la darrera estrena d’un habitual del festival del Garraf, “La Abuela” de Paco Plaza.

Conscients de l’elevadíssim nombre de films (inclús dins la Secció Oficial) i l’enorme escassetat d’entrades que ha fet penjar multitud de “Sold Out” (fruit d’una barreja entre l’aforament reduït i la referencialitat en la que la bona feina prèvia del Festival el situa), ressenyarem breument tres de les poques pel·lícules que hem pogut veure i ho complementarem amb una darrera que podreu gaudir des del mateix sofà de casa vostra:

“THE EXECUTION” DE LADO KVATANIYA (RÚSSIA, 2021)
El jove director rus va presentar a Sitges, entre reiterades paraules d’agraïment i nervis confessos, el seu primer llargmetratge. Però les que vam assistir a aquella sessió matinal no vam tenir, en absolut, la sensació que es tractés d’una òpera prima, sinó que el seu projecte presentava una sobtada maduresa, demostrada a través d’un guió més que solvent que progressa respirant, però que és capaç d’aportar girs sorprenents, una fosca i freda posada en escena ben estudiada i definida i un grandíssim treball amb els actors i actrius. Un detectiu de la policia tardosoviètica ha de fer front a noves accions criminals de l’assassí en sèrie que va perseguir durant més d’una dècada i assumir, així, que va engarjolar a la persona equivocada. A mesura que intensifica el cercle sobre el principal sospitós, veurem com la clàssica oposició entre policia i criminal (extensió de l’heroi contra el malvat) es posa en entredit i que existeix una part fosca dins el nostre protagonista, tema que entronca amb el tema escollit pel Festival de Sitges per a aquesta edició: l’home llop o la bèstia que conviu dins nostre.

Puntuació: 8/10

“CLIFF WALKERS” DE ZHANG YIMOU (XINA, 2021)
Als seus 71 anys, Zhang Yimou encara té moltes coses a dir o, almenys, a estrenar. En menys d’un mes, el director xinès ha presentat a l’Estat espanyol dues pel·lícules (i no precisament modestes): “One Second” a San Sebastián i “Cliff Walkers” a Sitges. Aquesta darrera tracta un tema inherent a la història de la Xina del segle XX, tal i com el director de “¡Vivir!” (1994) ens té acostumats. En aquest cas situa l’acció als anys ’30 de la província xinesa nordoriental de Manxúria, controlada pels japonesos i en la que s’infiltren quatre agents del partit comunista xinès (entrenats exigentment a la URSS) per tal de portar de tornada al seu a l’únic supervivent dels terribles camps de concentració nipons. Amb una gèlida posada en escena abarrotada en cada pla de neu i més neu, Yimou desenvolupa el seu film amb la solvència d’un gran director amb un enorme sentit estètic (i molts milions invertits en la producció) però amb una híper-textualitat narrativa que ens porta a pensar que el present títol, empatxat de reminiscències clàssiques, no té més interès que el  d’una notable pel·lícula del gènere d’espies.

Puntuació: 6/10

“CRYPTOZOO” DE DASH SHAW (EEUU, 2021)
La Secció Oficial d’enguany compta, curiosament, amb diverses pel·lícules d’animació: “Belle”, “Where is Anne Frank”, “Mad God” i, finalment, “Cryptozoo”, del reconegut animador californià Dash Shaw. Amb una proposta gràfica atrevida, diferent i, alhora, atractiva; però amb una animació que acaba resultant maldestra per a una pel·lícula d’una hora i mitja, Shaw ens submergeix en un món de fantasia plegat de criatures híbrides i éssers mitològics en preocupant estat d’extinció. És per això que es crea Cryptozoo, una mena de reserva perquè tals criatures visquin amb seguretat però amb contradictoris fins d’explotació turística. Lauren és la responsable, al costat de la gorgona Amber, de capturar aquestes criatures per a portar-les al zoo. L’argument funciona molt bé en l’abstracte reflexiu qüestionant-nos temes relacionats amb la relació i protecció d’identitats que viuen al marge de la norma, però falla estrepitosament en el propòsit de desenvolupar una trama d’acció o aventures.

Puntuació: 5/10

“TRES” DE JUANJO GIMÉNEZ (ESPANYA-LITUÀNIA, FRANÇA, 2021). Disponible Online.
A Juanjo Giménez el coneixerem per ser el director de “Timecode”, el curtmetratge que va guanyar a Cannes i va arribar, com a finalista, als Oscars. Si en l’anterior cas, Giménez reflexionava sobre l’ús i la dimensió material rere les imatges, en aquest cas ens proposa un exercici meta-cinematogràfic al voltant d’un dispositiu sovint menyspreat: el sonor. La protagonista (una Marta Nieto que aguanta meravellosament en el seu paper) és una enginyera de so a la que, tot d’una, en ple període d’estrès, sofreix un procés de dessincronització del so que escolta respecte a la realitat metafísica que, tant ella com nosaltres, observa. Tot i que existeix un punt en el centre de la narració en què el director s’acomoda excessivament en explorar i mostrar-nos les possibilitats efectistes d’aquest incident sonor, és una meravella que la fantasia no sempre es posi al servei del cinema d’aventures, acció o terror i s’alineï magistralment amb un drama tan solvent com aquest.

Puntuació: 7/10

Restarem atents, doncs, del Palmarès que acaba oferint el Jurat de l’edició d’enguany tot i que, com hem dit, la possibilitat (tan nostra com del públic que aquests dies ha omplert la ciutat costanera) hagi vist el film que s’hagi alçat com a merescut guanyador és d’una possibilitat entre quaranta-u.

Article anterior“Crai Nou”, un premi arriscat però no qüestionable – Palmarès 69è Festival de San Sebastián

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí