Torna el Festival de Cannes. Torna el festival de cinema de referència.

0
1
Comença a ser temps de traslladar al terreny de la certesa totes aquelles incògnites que han planat sobre el sector al llarg del temps de pandèmia. A poc a poc, amb certa millora de les xifres epidemiològiques i del ritme de vacunació, cada cop són més els esdeveniments que impliquen l'assistència d'un públic massiu que retornen a la presencialitat; això sí, fortament condicionats per les mesures de prevenció. No podem fer més que alegrar-nos que sigui així i, sobretot, si qui torna a ocupar els carrers i les sales de cinema és l'esperat Festival Internacional de Cinema de Cannes. Torna la Palma d'Or, torna la catifa vermella, la pompa i els lluentons. Torna el millor cinema d'autor de tot el món.

Un esperat retorn

En data d’ahir, dia 6 de juliol de l’any 2021, es va inaugurar la 74a edició del Festival de Cannes. El retrobament és més que esperat després que l’any passat s’hagué de cancel·lar, per motius obvis, el certament anual. En més de set dècades d’edicions ininterrompudes, només hi va haver un any en què això també succeí, l’any 1968 quan estudiants i obrers cremaven els carrers i, malgrat això, l’elit cultural francesa, aliena als esdeveniments polítics, va decidir tirar endavant el Festival. Un grupet de xavals representants de la nova onada del cinema i la crítica francesa (amb noms actualment tan transcendents com Jean-Luc Godard, François Truffaut o Milos Forman) boicotegen l’exhibició de “Peppermint Frappé” de Carlos Saura penjant-se de la pantalla i els hi criden al jurat “Nosaltres parlem de solidaritat amb els obrers i estudiants i vosaltres de primers plans o preses de càmera. Sou uns gilipolles”.

Malgrat que mai sobren motius per a tornar a penjar-se de la pantalla i treure-li a la burgesia i l’elit les seves mans sobre la indústria, l’edició d’enguany era més esperada que mai i, de fet, compta amb un president del jurat tan combatiu com Spike Lee. Com veurem a continuació, algunes de les pel·lícules que entren a competició aquest any provenen de la passada edició cancel·lada. A les que no van tenir la paciència d’esperar un any fins a la present edició se’ls hi va atorgar un reconeixement especial per a facilitar-ne el seu curs en el terreny de l’exhibició en sales de França i d’arreu del món. Aquest fet corrobora com els i les espectadores que segueixen i saben apreciar el bon cinema quan entren a una sala d’exhibició, reconeixen en la impressió del logotip de Cannes un segell que en certifica la qualitat de la pel·lícula que van a veure, aspecte que corrobora el criteri que, any rere any, consolida al jurat del festival.

Spike Lee, president del jurat de la 74a edició del Festival Intenacional de Cinema de Cannes

Per últim, relacionat amb aquests aspectes, no podem deixar de nomenar la polèmica que Spike Lee i els seus no han pogut deixar d’evitar: l’exclusió de tots aquells títols que no tinguin previst el seu pas per les sales franceses. Òbviament aquesta decisió deixa fora de competició tots aquells films produïts per les plataformes streaming, per molt que Netflix i d’altres aspiressin a recollir crítiques favorables i guardons de reconeixement. On uns quants veuen un tancament de mires i un deslluïment a la hipotètica qualitat del festival, d’altres hi veuen (i hi veiem) una aposta per focalitzar-se en un cinema d’autorx i de qualitat, que mantingui l’ecosistema gremial dels circuits clàssics d’exhibició i la millor experiència espectatorial possible. Tot i que d’altres reconeguts festivals (com el de Venècia) sí que van obrir la porta als monstres de l’streaming, els apocalíptics que creien que la decisió conservadora acabaria per tombar a Cannes no tenen més que reconèixer que tals principis s’han consolidat, amb fiabilitat, com a guardians del millor cinema que veurem a les sales durant els pròxims mesos.

Les seccions: títols i noms propis

La Secció Oficial del Festival de Cannes (és a dir, aquelles pel·lícules que entren a concurs per a obtenir la prestigiosa Palma d’Or), ha quedat inaugurada amb la projecció de “Anette”, l’esperat i exuberant musical de Leos Carax amb els sol·licitats Adam Driver i Marion Cotillard que ha rebut una gran ovació per part del públic assistent. En el transcurs de l’edició, i fins que no es faci pública la decisió del jurat, haurem de parar atenció a uns pocs títols i noms favorits com “Memoria” del tailandès Apichatpong Weerasethakul, “Bendetta” de Paul Verhoeven (“Instinto Básico” (1992), “Elle” (2016)), “Tre Piani” del bon amic de Cannes, Nanni Moretti (autor de la meravellosa “Caro Diario” de 1993) o “The French Dispatch” de Wes Anderson, pel·lícula que, com dèiem anteriorment, ja estava programada per l’edició anterior del Festival.

Dins la Secció Oficial, la llista es complementa amb d’altres noms com el de Sean Baker, l’autor de l’aclamada “Florida Project”, que presentarà “Red Rocket”. També podrem veure “A Hero”, la nova de l’iranià Asghar Farhadi, que ja va recollir el premi de Cannes al millor guió per “The Salesman” (2016). Enguany s’inaugura una nova categoria, Cannes Premières, que, tot i que les pel·lícules incloses no entren dins de concurs, se’n possibilita la seva estrena dins el prestigi del festival i així se’n potencia la seva distribució. D’aquest apartat en destaquen sobretot els seus documentals, com és el cas de la tornada d’Oliver Stone a la història política dels EEUU amb “JFK” o l’aclamat “The Velvet Underground” de Todd Haynes. En llegir aquestes línies, per omissió, el lector o lectora s’haurà fet càrrec de la inexistència de cap títol de cinema català o espanyol dins el certamen, i és que la debilitada indústria nacional, tot i el bon rumb que sembla haver pres els darrers anys i constatat a l’últim festival de Màlaga, encara és incapaç de produir grans títols de cinema d’autorx que puguin enamorar la crítica i el públic a escala mundial.

Aquestes línies tan sols han servit per il·lustrar breument el passat (llunyà i recent) del Festival de Cannes, desxifrar-ne els noms i títols més prometedors de l’edició d’enguany i posar de manifest alguna de les polèmiques a les quals el jurat ha hagut de fer front. Estarem atentxs a totes les notícies que ens arribin des de la Côte d’Azur francesa, mentre cues d’espectadorxs, críticxs i diferents personalitats de la Indústria cinematogràfica encadenen actes, festes i projeccions mentre es mesclen entre els turistes que cada estiu freqüenten aquestes famoses platges de l’Est de França. Passi el que passi, la celebració (encara que condicionada) de la 74a edició del Festival de Cinema Internacional de Cannes ens dóna esperances d’una esperada tornada a la normalitat, ens posa a les agendes futures cites (com San Sebastián) i ens fa acumular ganes de gaudir de les pel·lícules que d’allí ens sortiran i ben aviat seran a les nostres sales.

Article anteriorCinc bones pel·lícules amb perspectiva LGTBI+ (disponibles a plataformes digitals)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí