Tothom a la platja! – Històries de comerciants, pirates, balnearis i turistes a la costa catalana.

1
74
Tot i que Catalunya posseeix una riquíssima varietat geogràfica i paisatgística, resulta innegable que, almenys actualment, el nostre país viu de cara al mar. Enmig d'una onada de calor dins aquestes atípiques vacances, les platges, aquest espai transitori en què la terra ferma es troba amb l'oceà, es poblarà de para-sols i de multitud de banyistes que, en un ambient lúdic, cercaran refrescar-se i així combatre les agòniques temperatures. Però aquestes criatures sempre han poblat aquest particular ecosistema? Per molt xocant que això ara resulti, els nostres avantpassats mai havien donat l'ús d'entreteniment que actualment es destina a les platges del nostre país. Agafeu les ulleres de sol, unteu-vos bé de crema solar i cordeu-vos bé el banyador, perquè farem un recorregut pel nostre portal de la Mediterrània de més de dos mil anys: aquesta és una aventura de pobladors, comerciants, pirates, pescadors, balnearis, esportistes i turistes.

Íbers, grecs i romans: pobladors i comerciants.

Els primers pobles, com a tal, dels que es té constància a Catalunya són els ibers, una derivació de la cultura del ferro prehistòrica que van poblar des del sud de l’actual França fins a Andalusia cap al segle V aC. A Catalunya hi havia diferents tribus, algunes que poblaven l’interior, com els Ilergets (a l’actual Lleida); però ens han arribat vestigis arqueològics, especialment, de les que es van assentar vora el litoral: els cossetans (Camp de Tarragona), laietans (costa de Barcelona i Maresme) o els ilergets (a l’Empordà). És curiós observar com, tot i la proximitat marítima, els ibers solien construir els seus assentaments en turons o puigs, a una certa distància del litoral, com és el cas del Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet, el Turó d’en Boscà de Badalona, el del Castell a Palamós o un dels més importants i més ben conservats: el d’Ullastret.

Vista aèria del clos arqueològic d’Empúries, que delata la proximitat de l’assentament grec amb el mar

Amb una economia fonamentada en l’agricultura a terra ferma, els ibers no posseïen la tecnologia necessària per a la navegació marítima. Els que sí que la tingueren, a l’època, foren els pobles amb qui tenim constància que comerciaven: els fenicis i els grecs. Les platges esdevingueren doncs un lloc d’intercanvi comercial entre civilitzacions d’origen llunyà, fins que a poc a poc aquestes també hi van començar a crear assentaments i colònies. Les restes arqueològiques d’Empúries, tan properes al mar i la platja, són una prova excepcional d’això, com també que, per al moment, aquestes cultures no transcendiren l’espai geogràfic de la platja cap a l’interior. Els qui sí que s’aventuraren a colonitzar l’interior de Catalunya foren els romans, creant ciutats com Austa (Vic), Bergium (Berga), Egara (Terrassa) o Ilerda (Lleida), totes dins la important província de Tarraconensis. Malgrat això, per cercar les ciutats més prominents i pròsperes hem de tornar a la costa: Iluro (Mataró), Barcino (Barcelona) i, molt especialment, Tarraco (Tarragona), connectades totes elles per la Via Augusta, la important calçada romana que resseguia la línia de la costa mediterrània.

Edat Mitjana: refugi a les montanyes, domini nàutic i pirates.

Amb la caiguda de l’Imperi romà (d’Occident) l’any 476 comença a Europa un inestable període d’invasions i saquejos constants entre pobles que, òbviament, tindrà la seva repercussió a Catalunya, bàsicament primer pels visigots i, més tard, pels àrabs. L’emperador Carlemany crearà al s. VIII la “Marca Hispànica”, uns territoris organitzats en forma de comtats i en dependència dels francs que havien de servir per a definir la frontera de l’Imperi carolingi limítrofa amb el poderós califat de Còrdova. Serà en aquests territoris en els quals es comença a desenvolupar la gènesi d’una “Catalunya” com a subjecte que, a través de múltiples transformacions històriques, ha arribat fins als nostres dies. Són els anys de Guifré el Pilós, del monestir de Ripoll i de l’abat Oliva, de l’esplendor de la Cerdanya, l’Urgell… però també els d’unes comunitats que havien trobat la seguretat i el recer vora les muntanyes dels Pirineus i havien donat l’esquena, en certa manera, a la costa mediterrània. Durant els darrers dos segles d’aquest primer mil·lenni s’aniran llençant ofensives cap al sud per anar incorporant territoris costaners a la Marca Hispànica, tot i que només a través d’una manera molt progressiva es va aconseguir garantir la seguretat suficient enfront de ferotges ràtzies enemigues, element indispensable per a reactivar la demografia i l’activitat econòmica vora la costa catalana.

Les Drassanes Reials de Barcelona, d’estil gòtic català, són un excel·lent exemple de com Catalunya va obtenir l’esplendor polític a la Baixa Edat Mitjana a través del domini nàutic.

La situació canvia durant els següents segles. A la Baixa Edat Mitjana (sobretot entre els segles XIII i XIV) serà el litoral i, especialment, la capitalitat de Barcelona, qui assumirà un paper rellevant en diferents aspectes. Primer, i molt destacadament, en matèria econòmica: el desenvolupament del comerç marítim a través d’institucions com el Consolat de Mar van fer del de Barcelona un dels ports més importants de la mediterrània i la porta d’entrada a mitja Europa de productes provinents d’indrets de tota la Mediterrània i del llunyà Orient. Del nord d’Àfrica arribaven pells i cuir; de Sicília blat, cotó i corall; de Sardenya peix salat i formatge… però els productes estrella eren les espècies (pebre, gingebre, encens, canyella…) arribades des d’Orient. Imaginem-nos l’actual zona entre el Pla de Palau i el Parc de la Ciutadella barceloní abarrotada d’homes de tota mena d’ètnies i procedències diferents descarregant, a les sorres de la platja, tot de meravellosos productes orientals, les millors sedes o perfumades espècies. Alhora, no hem d’oblidar la importància que també tingué l’aspecte militar. Tan sols a través del desenvolupament de la indústria nàutica (prova d’això són les impressionants Drassanes Reials, construïdes a Barcelona a finals del s. XIII, on sovint es treballava també damunt la sorra de la platja) pogueren tenir èxit les campanyes militars que van comportar l’annexió territorial de València (seguint la línia de la costa) o de Mallorca (a través del mar) o, inclús, territoris mediterranis com Sicília o Nàpols. En definitiva, durant la Baixa Edat Mitjana no hauria estat possible l’esplendor militar, polític i econòmic que va existir si Catalunya no s’hagués reconciliat amb la seva línia de costa i amb tots els usos i oficis que del mar se’n deriven.

La “Torre dels Encantats”, entre Caldes d’Estrac i Arenys de Mar (construïda al segle XIII i més fortificada al XVI) és un dels molts exemples de torres de guaita que es poden trobar al Maresme i al litoral mediterrani.

Amb la fusió de corones, Catalunya entrà en un lent declivi (respecte a l’etapa anterior) i la costa, així com el Port de Barcelona, van perdre la seva importància estratègica enfront d’altres, com el de Sevilla. Precisament, això va succeir en un moment en què el Mediterrani era un autèntic polvorí i l’afany de conquesta de l’Imperi otomà no coneixia aturador, fins que Joan d’Àustria (comandant la Galera Reial construïda a les drassanes barcelonines), els derrotà a la Batalla de Lepant, un 7 d’octubre del 1571. A partir de llavors, comença un fenomen de violència extrema, però més puntual i deslocalitzada que, si bé ja portava existint de temps enrere, s’intensifica notablement durant aquest període, arribant a prolongar-se fins fa poc més de 150 anys: la pirateria barbaresca o els corsaris otomans. Els atacs d’aquestes naus que sortien des del nord d’Àfrica (Tànger, Tunis, Tripoli o, sobretot, l’Alger de Barbarroja) assotaven recurrentment la costa catalana: els atacs eren de nit, breus i efectius, amb el propòsit d’infligir el mal més gran possible però, sobretot, emportar-se el nombre més gran de riqueses materials i de persones segrestades possibles. Un cop assotada la població, el vaixell dels corsaris encara s’estava davant la costa ancorat durant 24 hores (el conegut com a la “mostra”), moment en el qual els familiars podien oferir un rescat pels béns o, sobretot, per les persones que volguessin rescatar, essent molts cops els homes d’Església (com l’orde dels Mercedaris) qui duien a terme aquesta mediació. Parlem, doncs, d’una llarga etapa en la qual viure, treballar o romandre vora les platges podia arribar a ser tan perillós com ser al mig d’una guerra. Malgrat això, la població no perdé el costum de viure vora el mar, però fent-ho des d’una distància prudencial coberta a través d’un seguit de torres de guaita i de defensa. Prova d’això són comarques com el Garraf o el Maresme, en el qual els pobles històrics solen ser els de “Munt” o de “Dalt” i els que donen a la costa no eren més que llogarets de pescadors desenvolupats exponencialment quan el fenomen de la pirateria va començar a decréixer.

La platja és per a qui hi treballa

Fins ben entrat el segle XIX, bona part de les platges seran ocupades per drassanes que es faran càrrec de la construcció de multitud de vaixells, impulsats per la colonització d’Amèrica, tant pel que fa a la força militar com al comerç i extracció de riqueses a les colònies americanes (usant bergantins, pollancres, goletes…) o, simplement, per ocupar-se de la pesca costanera (essent els llaguts els més usats). A la vegada, aquesta activitat econòmica prendrà cada vegada més importància i no serà estrany veure a les nostres costes multitud de barques encallades a la sorra, animals (com els bous) per a remolcar-les i multitud de treballadorxs. A les platges catalanes també existia la divisió sexual del treball: homes solien ocupar-se de sortir a la mar a pescar i del transport, així com les dones de cosir les xarxes i les veles, activitat també desenvolupada a la platja. Tan destacable serà la pesca durant aquest període que barris sencers hi estaran directament vinculats laboralment, com és el cas de la Barceloneta, barri de la capital creat artificialment al segle XVIII després que els sediments de sorres que el riu Besòs transportava s’amunteguessin sobre l’espigó amb el qual Barcelona estava tancant el seu port.

Encara que ara ens resulti paradoxal, la pràctica del bany a les nostres platges mai havia estat un costum estès. Les classes dominants evitaven el bronzejat fruit de l’exposició solar per tal de mantenir un ideal de bellesa desmarcat del de la classe treballadora. A la vegada, aquesta, presa per temor i supersticions, evitava el mar més enllà d’el que és professional, i només s’hi associaven banys en dates i rituals concrets, com és el cas de la Revetlla de Sant Joan en la que mitjançant la immersió se cercava la bonaventura. Conservem refranys que ens mostren el pensament relacionat de la gent de l’època com “home de banys, viu pocs anys”. Tan poca era el costum i, alhora, tantes les restriccions, que conservem ordenances municipals com la de 1805 en la que s’especifica que les dones “només poden remullar-se els peus fins als turmells” i se segregava l’ús de les diferents platges en funció del gènere: els homes es podien banyar sota l’antic far de pescadors, a la platja de Sant Bertran o a la de la Mar Bella; en canvi les dones exclusivament podien fer-ho sota la desapareguda Torre de les Puces, on actualment trobaríem el monument a Colom.

Cases de banys i balnearis marítims

El canvi de paradigma no arribaria fins que, en la dècada de 1840, la reina Isabel II acudeix, seguint la recomanació mèdica, a les platges de Barcelona i Caldes d’Estrac per tal de prendre banys d’aigua salada i tractar, així, la psoriasi que patia. Tota la societat començarà a apreciar els efectes positius en la salut de la pràctica del bany i, progressivament, se n’anirà estenent el seu ús generalitzat. Serà així com, al llarg de tot el litoral, començaran a aparèixer multitud de cases de banys, com els de Vista Alegre (a Can Tunis) o els de la Junta de Dames de la Casa de la Caritat (a la Barceloneta). Eren espais privats que comprenien un tram de platja i que disposaven de taquilles, casetes, cadires… per tal de fer confortable l’experiència del bany (això sí, de manera tímida i púdica). Tot i que el format estrella arribaria poc després amb els balnearis marítims, espais que, a banda de tots els elements anteriorment descrits, hi sumaven atractius tals com piscines, banys d’aigua calenta, oferta gastronòmica i servei de bar, a banda d’ampliar-ne substancialment la seva capacitat. El primer fou el de La Deliciosa l’any 1860 i, més tard, vingueren d’altres com els de l’Astillero, els Banys Orientals (decorats amb una opulenta temàtica d’inspiració arabesca) o, uns dels més emblemàtics, els de Sant Sebastià, coneguts també per ser els primers a permetre, l’any 1924, el bany mixt entre homes i dones, no sense evitar unes quantes polèmiques.

Els impressionants Banys de Sant Sebastià, davant la platja de la Barceloneta, fotografiats des de l’aire l’any 1928

En el tomb del segle XIX amb el XX, es comença a generalitzar un altre ús recreatiu inaudit a les nostres platges: l’esportiu. En comprovar-se no només els efectes beneficiosos dels banys en aigua salada, sinó també del bronzejat solar, s’incrementa la pràctica d’activitats físiques a la platja i la costa i l’organització d’esdeveniments i competicions esportives. Bona prova d’això és la proliferació de clubs esportius que s’originen en aquest període. Pel que fa a la natació en destaquem el Club Natació Barcelona o el Club Natació Barceloneta, tot i que més emblemàtiques van ser les pràctiques de rem, vela i navegació. És així com es crea el Real Club de Barcelona (actual Reial Club Marítim de Barcelona), resultat de la fusió entre el Real Yacht Club (1879) i el Club de Regatas de Barcelona (1881).

La Revolució Industrial i el franquisme: brutícia i misèria

A mesura que avancen els anys, es generalitzarà l’ús lliure de les platges, en contrast amb el domini privatiu que les cases de banys i balnearis exercien. Alhora, però, hem de pensar en aquests paratges naturals com a paisatges remots i inhòspits, fets que contesten amb l’actual facilitat de comunicació i transport que quasi totes les platges del nostre país tenen. Pensem, també, que mentre tots aquests fenòmens descrits succeeixen, està tenint lloc al nostre país la Revolució Industrial, per la qual cosa moltes enormes factories (com l’emblemàtica Maquinista de la Barceloneta) se situen directament sobre el litoral, convertint l’espai entre terra i mar en un insoluble abocador de residus i aigües tòxiques. A més, cal sumar-hi l’aparició i extensió del ferrocarril que, en molts casos com el pioner i encara existent Mataró-Barcelona, resseguia la línia costanera.

La Revolució Industrial va portar a Catalunya a milers d’immigrants que malvivien en poblats barraquistes vora les fàbriques on treballaven, sovint al litoral. La misèria de la postguerra va fer extendre aquestes barriades, com la del Somorrostro que apreciem a la fotografia.

Tot i que la Guerra Civil Espanyola fou un conflicte bèl·lic desenvolupat bàsicament per terra (i aire), també es registren alguns bombardejos des del mar, com el que infligí el creuer italià Eugenio de Saboya el febrer de l’any 1937 sobre la ciutat de Barcelona. El risc de tenir aquest front perpètuament obert va fer poblar el nostre litoral de búnquers, molts dels quals, avui dia, encara conviuen amb els i les banyistes. Durant la misèria viscuda en la postguerra, s’intensifiquen els ja existents poblats barraquistes, molts d’ells assentats vora la platja, com és el cas del Campo de la Bota o del Somorrostro. A l’inici el règim franquista tingué una relació difícil amb els banys marítims, molt influït per la censura que el catolicisme exercia contra l’exhibició impúdica durant els banys. Això començà a canviar durant la dècada dels anys ’60, quan el règim veu les possibilitats econòmiques rere promocionar les activitats recreatives i esportives al litoral i, molt especialment, obrir-les a l’arribada del turisme estranger.

El “miracle econòmic” o la tirania del ciment

És així com a partir dels anys ’60, l’Espanya franquista protagonitza un procés d’aperturisme a les inversions i al turisme estranger, fet que contrasta amb la repressió política interna del règim. D’entre tots els atractius patrimonials que el país podria oferir, seran les platges (especialment les costes dels Països Catalans) la punta de llança del desplegament d’un nou model econòmic amb el qual es persuadirà al i la turista procedent, bàsicament, del nord d’Europa. Això provocarà controvertides situacions de xoc cultural entre, per una banda, uns i unes turistes europees amb una noció del cos, la nuesa, l’oci i l’entreteniment determinat; i, per l’altra, una societat reprimida per un endèmic nacionalcatolicisme. Però, per damunt de tot, per a les nostres costes va suposar una injecció brutal i sense control de ciment i l’inici de grans complexos turístics. El que fins llavors havien estat petits i austers pobles de pescadors passarien a convertir-se en jungles d’enormes hotels, restaurants i discoteques, sense cap mena de respecte per créixer d’una manera sostenible amb el litoral i la preexistent activitat humana i animal: Benidorm, Lloret de Mar, Calella, Palma de Mallorca, Platja d’Aro, Salou… Al veure la mina d’or que hi havia rere aquesta promoció urbanística del litoral, el sector va créixer abusivament sense aturador amb la connivència de les instàncies polítiques (primer del règim franquista, després dels partits) fins que s’hi decideix posar cert fre a través de la Llei de Costes aprovada pel Congrés dels Diputats l’any 1988.

Des de fa més de 50 anys, a l’Estat espanyol i a Catalunya s’aposta (sense aturador) per un model econòmic basat en el turisme de platja massiu, amb l’impacte paisatgístic i mediambiental que aquest suposa. En la foto, Benidorm.

A Catalunya aquest auge va coincidir amb el “miracle econòmic” dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Durant la celebració d’aquest esdeveniment esportiu de masses se solia dir que “Barcelona torna a viure de cara el mar”, amb un seguit de circumstàncies que van fer modificar el litoral: es va procedir al desmantellament dels poblats barraquistes i del ferrocarril costaner. Però l’esdeveniment olímpic va servir, sobretot, perquè tot el món situés Barcelona (o la imatge que es va voler vendre d’aquesta) al mapa i l’inici d’una etapa de desenvolupament turístic que encara perdura avui dia. Es va tractar de buscar una continuïtat, amb menor que major èxit, a través del Fòrum de les Cultures de l’any 2004, que sí que va contribuir al procés de desarrelament industrial o pescador de pobles i barris com el Poblenou o la Barceloneta, cedint el seu espai a la creació de places turístiques i les activitats econòmiques derivades.

Actualment el litoral català es troba davant de severs reptes. El primer i més important i urgent és la lluita contra el canvi climàtic, amb un escalfament climàtic que faria créixer el nivell del mar i ocasionaria fenòmens extrems com el temporal “Glòria” que, a l’inici de l’any passat va assotar violentament les nostres costes ocasionant greus danys. El cert és que els partits polítics (tant catalans com espanyols), tot i vanagloriar-se de portar un programa ecologista en les seves agendes, segueixen aprovant projectes que contribueixen a un creixement turístic sense aturador (amb les conseqüències mediambientals que això suposa), com és el cas del complex Barcelona World, o la protecció d’espais tals com la Costa Brava, fet que segueix provocant dures crítiques dels moviments ecologistes locals. Però, segurament, el cas més actual i mediàtic, és l’ampliació de les pistes de l’Aeroport del Prat del Llobregat, pactat en connivència entre els governs català i espanyol. Aquest procés suposaria, no només l’atac i destrucció d’un espai natural costaner tan genuí i important com el del Delta del Llobregat; sinó, sobretot, subscriure una teoria del creixement econòmic i turístic constant (en detriment del decreixement que els experts reclamen) i que obtenir aquest benefici és més important que la preservació de les nostres costes, el seu paisatge i la seva biodiversitat.

Article anteriorPUNK IS (¿not?) DEAD – Història, influències i vigència d’un moviment transgressiu.
Article següentUna revulsiva coreografia musical a través de la masculinitat més fosca – Ressenya de “Annette” de Leos Carrax

1 COMENTARI

  1. Bon article ben resumit, que ens dóna una visió molt aclaridora de la complexitat en què han hagut de viure els nostres avantpassats, sobretot a la costa.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí