Un país com a jardí (Ressenya de “Nomadland” de Chloé Zhao)

0
30

Sense cap mena de dubte, “Nomadland” de Chloé Zhao ha estat la més exitosa i celebrada pel·lícula dels Premis Oscar. Descobrim les claus (estil, direcció, producció, interpretació…) que han portat al film a recollir tan importants estatuetes però, sobretot, què representen pel moment que viu la indústria cinematogràfica i el context sociopolític actual.

Vida als marges

Fern, una sexagenària d’esperit curiós, cabell curt i ulls cansats, no es vol treure el seu anell. Davant la pregunta d’una anciana turista, indica que és un objecte que la lliga amb el seu difunt marit i ella li respon que, mentre el porti, el seu amor seguirà donant voltes, seguirà essent etern. Però no tan sols la lliga amb el record del seu company sinó també l’arrela amb el poble on tenien la seva vida organitzada, Empire, a Nevada. Als crèdits inicials ja se’ns posa en coneixement de la seva desaparició després del desmantellament industrial de la gran fàbrica de materials de construcció que dotava la població de centenars de llocs de treball. “Nomadland” situa el seu tret de sortida aquí: en un Empire fantasma assotat per la gran crisi del s.XXI però, com l’anell de Fern, també en serà el seu final, a mode d’etern retorn. Enmig, tot un viatge, tot un país; muntats en “Vanguard”, la furgoneta que Fern condueix, en la cerca existencial del futur que el neoliberalisme li va prometre i, ell mateix, li ha arrabassat.

La història de Fern és la de milers de nord-americans que, després d’una llarga vida treballant, el deficitari sistema de benestar públic de l’Estat és incapaç de garantir-los una pensió digna si aquesta és compara amb el cost de la vida i una sanitat eminentment privada. Però, a la vegada, la història de Fern és ficció. De fet, serà dels pocs retrats construïts expressament pel film, ja que la majoria de personatges (Bob Wells, Linda May o Charlene Swankie) no fan res més que interpretar-se a si mateixos en la vida real. La gènesi de la pel·lícula sorgeix de Nomadland: Surviving America in the 21st Century de Jessica Bruder, relat periodístic que testimonia la vida dels i les nòmades que es van llançar a viure a la carretera, després que el sistema econòmic els exclogués de qualsevol altra possibilitat. L’autora xifra en un milió els i les integrants d’aquestes comunitats arreu dels Estats Units d’Amèrica, fet que va impressionar a la coneguda i meravellosa actriu Frances McDormand (Fargo, Tres Anuncios a la Afueras…). Per aquells moments, l’actriu va quedar també impactada al visionar The Rider que la directora d’origen xinès i formació britànica Chloé Zhao va estrenar l’any 2017, treballant amb actors no professionals al voltant dels rodeos i la cria de cavalls a Dakota del Sud. McDormand, convertida ja en productora (junt a Peter Spears) després de llegir l’assaig de Bruder, declara que no va escollir conscientment a Zhao per a dirigir “Nomadland”, sinó que relata com hi va tenir la oportunitat de coincidir, poder-se conèixer i creure recíprocament oportú col·laborar juntes en aquest projecte.

Marcant estil

“Nomadland” és una aposta que conté més de curosa que d’ambiciosa, on el fantàstic tàndem conduït entre Zhao i McDormand exploren totes les possibilitats dins el terreny de la producció abans que cedir la seva pel·lícula als resultats possibilistes d’un guió d’èxit prefabricat o als efectes especials d’alt pressupost. No oblidem que estem davant de l’adaptació cinematogràfica d’un assaig de no ficció. D’aquesta manera, la creació i encaix del personatge de Fern (no present al llibre de Jessica Bruder) havia de ser una de es claus de volta del projecte.

No en va, una Chloé Zhao acostumada a dirigir actors no professionals, exprimí el millor de Frances McDormand per a que, no només interpretés el personatge de Fern, sinó que s’hi involucrés i s’hi revelés a través d’ell. Hi ha molts aspectes de la caracterització de Fern que provenen de la pròpia Frances: la vaixella amb la que viatja i cuida meticulosament n’és un exemple. A més, Zhao va fer el possible per inserir a l’actriu protagonista en el context en el qual anava a desenvolupar-se el metratge, demanant-li que participés en les mateixes esgotadores feines que el personatge realitzava, com la recollida de la remolatxa de Nebraska o l’empaquetatge en magatzems logístics.

És tan sols a través d’aquest esforç de producció previ al propi rodatge que l’equip va aconseguir retratar una de les millors interpretacions de la carrera de Frances McDormand (que li va valdre el tercer Oscar a “Millor Actriu”), ja que “s’assembla més a ser que no a actuar”, tal i com recull Kyle Buchanan del New York Times. I és que aquest exercici d’hibridació al centrar una ficció en un univers documental és un dels encerts i, alhora, punts forts de “Nomadland”.

La gran crisi del neoliberalisme

Però quin és aquest escenari de l’Amèrica post-crisi que descriu “Nomadland”? Manuel Ligero a La Marea ens recomana, directament, no veure la pel·lícula ja que la considera desposseïda totalment del compromís social del llibre de Jessica Bruder. Vaja, l’etern error de l’esquerra quan es proposa analitzar qualsevol manifestació artística, al no trobar-hi de forma explícita tot el missatge polític que s’hi cerca. Potser perquè la “Nomadland” de Chloé Zhao és una pel·lícula i no un assaig periodístic hi hem de buscar el missatge en el seu subtext i no en la seva superfície. La crítica al sistema econòmic i a la manca de benestar de l’Estat se’ns revela a mesura que coneixem i empatitzem amb el personatge de Fern. Això sí, com bé indica La Mujer Verde Verde a Pikara Magazine, hi ha certes incongruències pel que fa a la presentació i participació de la despietada Amazon en el film:

No parece quedar muy claro el papel de Amazon en la propia película, debió autorizar el rodaje dentro de sus instalaciones. Sobrevuelan algunas preguntas sin respuesta que no aparecen si quiera en entrevistas con la distribuidora. ¿Cómo fue la relación con la marca? ¿Llegaron a algún acuerdo? ¿Puso condiciones? El libro la dibuja como una empresa explotadora que se aprovecha de un colectivo barato que necesita dinero. ¿Cómo es posible que se dejara convencer? La película, sin embargo, la muestra casi como una salvadora. Para empezar, la protagonista habla bien de la empresa. Se seleccionan escenas donde parece que Amazon se preocupa por la seguridad de las trabajadoras, muestra su magnificencia.

Com afirmavem, el contingut polític de “Nomadland” adquireix consistència a mesura que entrem en la intimitat de “Fern”, una representant més d’aquesta “white trash” estatunidenca a qui la precarietat dels treballs estacionals que realitza no li permet, ni tan sols, fer front al propi cost de la vida. Però la història d’aquest personatge també està ancorada en una gran nostàlgia, no només cap al seu difunt marit sinó també cap a Empire i tot el que rodejava la ja extinta gran fàbrica. Són les dues cares del neoliberalisme: un sistema econòmic capaç de generar tantes oportunitats, estabilitat i ascensió social com de condemnar a la misèria i a la vida entre els marges als seus conciutadans. Un dels moments en que aquest argumentari se’ns presenta més evident és la distesa conversa de sobretaula a la llar de la germana de Fern en la que, la nostra protagonista, acabarà discutint amb el seu gendre. Aquest, especulador immobiliari, se’n venta de les possibilitats que passar aquesta crisi està començant a oferir al sector. Fern, coneixedora d’incomptables testimonis orals de nombrosa gent que ha perdut la seva llar i s’ha vist empesa al “nomadisme”, li recrimina com poden empènyer a la gent a que s’endeuti per a fer-se amb una propietat que no podran costejar mai.

Un dels aspectes més atractius i interessants de “Nomadland” és, dins un escenari de crisi, la possibilitat d’oferir respostes balsàmiques. Així, el “nomadisme” se’ns presenta com un retorn a la comunitat, a les xarxes de suport mutu, a les cures, a l’intercanvi no monetari, al contacte primari amb la naturalesa. Les crisis aniquilen la societat i seguen incomptables vides, però poden desenvolupar instints de supervivència basats en la cooperació i en la no competència. És la mateixa historia d’aquells okies que, enmig del context de la Gran Depressió (la pitjor crisi dels EEUU del segle passat) migraven a California cercant llocs de treball, representats en la literatura per John Steinbeck a “Las Uvas de la Ira”, posteriorment adaptada al cinema pel realitzador John Ford.

Un dels aspectes més atractius i interessants de “Nomadland” és, dins un escenari de crisi, la possibilitat d’oferir respostes balsàmiques. Així, el “nomadisme” se’ns presenta com un retorn a la comunitat, a les xarxes de suport mutu, a les cures, a l’intercanvi no monetari, al contacte primari amb la naturalesa.

El moviment constant del nomadisme

Insistim molt en la idea de “moviment” ja que és una idea essencial en la construcció de la identitat estatunidenca. Per començar, la gran majoria dels seus ciutadans i ciutadanes posseeixen arrels immigrants (en una generació o altra) al que cal sumar els múltiples desplaçaments dins el propi país (per múltiples factors, el laboral o econòmic entre els principals) de manera que rarament hom arrela i viu al mateix lloc on ha nascut. A la vella i superpoblada Europa ens costa d’assimilar això, però hi ha un segon factor que els Estats Units d’Amèrica comparteixen amb d’altres països del continent, com l’Argentina, relacionat amb la immensitat del país i la existència d’enormes extensions de país en les quals, literalment, no hi viu ningú. A la vegada, això permet disposar d’uns escenari naturals inigualables, amb uns paisatges que fan obrir el pla i llançar a l’horitzó el punt de fuga en cada escena.

Tots aquests factors possibiliten incorporar la idea de “moviment” dins l’inconscient col·lectiu nord-americà, arribant a generar referents cinematogràfics com establir la road movie com a gènere patri, compartint titularitat amb el western. Ja ens ho diu la mateixa germana de Fern: el tipus de vida “nòmada” en el que està sumida té moltes similituds amb l’esperit dels pioners del país.

Però aquest viatge, desplaçament, moviment de Fern no només té a veure amb la precarietat. També és un estil de vida en el que, fruit de la exclusió en la que el sistema l’ha situat, tracta d’exprimir en la cerca del major gaudi possible. Salvant les enormes diferències, hi ha un bri d’aquells beats ansiosos de vida i d’experiències que recorrien el país i que Jack Kerouac va recollir a “On the road”. Encara que puguin passar per alt per la seva mancança de valor narratiu, hi ha a “Nomadland” vàries escenes en les que veiem a Fern usant la immersió en el paisatge i la naturalesa com a reconciliació amb si mateixa. No en va, rebutja dormir sota cobert a l’habitació que David li ofereix, preferint tornar al confort de la seva furgoneta “Vanguard”. Com retrata la ja mencionada Mujer Verde Verde:

Elabora un duelo constante que la abocará a gestionar su soledad y su intimidad de manera nueva y transformadora. La película refleja así la naturaleza de la propia vida, la inevitable reconciliación entre soledad y compañía interior, la necesaria apertura hacia las relaciones que nos construyen, permitiendo que desaparezcan o se transformen. Un mundo nuevo donde todo es mutable y tan solo permanece la naturaleza y un eterno crepúsculo que ilumina con su atardecer toda la película.

Precisament el desencert d’assenyalar constantment la càrrega dramàtica d’aquests crepuscles amb la música del irritablement preciosista Ludovico Enaudi, resten valor a la proposta d’hibridació de capes i textures de la pel·lícula de Chloé Zhao, en la qual no tenim la certesa (ni la cerquem, realment) d’estar assistint a la revelació del marc social d’un documental o de la càrrega narrativa d’un drama de ficció. La proposta de “Nomadland”, lluny de flaquejar per alguna de les seves cantonades o d’entreveure’s les seves costures, avança amb una solidesa però també una subtilesa orgànica meravellosa.

Quan la excepció marca el camí

No deixa de ser una molt bona notícia que una pel·lícula d’aquestes característiques triomfés com ho va fer a la passada cerimònia dels Oscar, allunyada d’històries amagades rere altíssims pressupostos (“Gladiator” al 2000, “El Senyor dels Anells” al 2003 o “Infiltrados” al 2006) o guions tendencialment efectistes (com la recent premiada “Green Book” l’any 2019). Lluny de ser llegida com la pel·lícula avantatjada d’un any productivament fluix, hem de veure rere l’èxit de “Nomadland” un canvi de tendència manierista dins la indústria cinematogràfica nord-americana (com a passat en d’altres etapes de la seva història) que posa de relleu allò artístic front a l’espectacle, allò independent front al industrial i allò humà i social front a la urgència narrativa.

Com un etern retorn, després d’haver recorregut el país i d’haver capitalitzat un seguit d’experiències que li han fet cobrar una nova identitat desenganxada de la nostàlgia romàntica, Fern torna a Empire. Visita la fàbrica abandonada, així com també la casa que, temps enrere, havia estat la seva llar. Obre la porta que dóna al seu backyard i accedeix, a través d’ella, a la immensitat del paisatge fred i desèrtic de Nevada. La càmera de Zhao, lluny de quedar-se immòbil retratant l’allunyament de Fern (com John Ford emmarcà el comiat de Wayne a “Centauros del Desierto”), avança cap a la nostra protagonista que, rebutjant l’estatisme sistèmic, es fon en el país que la seva casa té com a jardí.

OPINIÓ GENERAL
Valoració
Article anteriorQuan la excepció marca el camí (Anàlisi Oscars 2021)
Article següentXI D’A Film Festival Barcelona

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí