Una revulsiva coreografia musical a través de la masculinitat més fosca – Ressenya de “Annette” de Leos Carrax

0
4
Una bomba ha caigut sobre les sales de cinema a les acaballes d'aquesta fluixa etapa estival. El passat 20 d'agost va estrenar-se "Anette", el nou film del controvertit director Leos Carrax, que s'ha guanyat a pols el sobrenom de enfant terrible del cinema francès. En els seus seixanta anys, Carrax tan sols compta amb sis llargmetratges al seu currículum, però amb l'aval que cadascun d'aquests projectes ha suposat una muntanya russa pel que fa a la producció, i cadascuna de les respectives estrenes ha creat un enorme revulsiu entre la crítica i el públic. El seu darrer film "Holy Motors" (2012) va semblar que el catapultava a la cúspide de la seva carrera, però, a efectes pràctics, a banda de recollir nombrosos guardons a Sitges, es va quedar a les portes de rebre el degut reconeixement per part del Festival de Cinema de Cannes. La llegenda de Carrax torna a les nostres pantalles però, aquest cop, amb l'aval d'haver rebut unànimes ovacions com a film d'obertura i de recollir la Palma de Plata al Millor Director dins el prestigiós certamen francès.

Leos Carrax s’ha decidit a premiar tanta espera (tant pels seus seguidors que desitjaven nou material del francès, com pels seus detractors que lamenten tornar a veure el seu nom a les cartelleres) amb una nova pel·lícula que recull tota la seva essència conreada en quatre dècades de carrera i, alhora, com ens té acostumats, introduint també un seguit d’elements absolutament frescos i trencadors. Una d’aquestes novetats és el gènere o format. Seria molt agosarat afirmar que Carrax conrea habitualment amb un gènere preferent (de fet hi ha qui afirma que fou un dels pioners amb les hibridacions amb les quals ara tant es treballa) però el fet és que mai havia presentat un film musical, tot i que és un conegut dins el món del videoclip (ha treballat ni més ni menys que per Carla Bruni) i de meravelloses escenes com la cançó que canta Kylie Minogue dalt el terrat del Samaritaine parisenc a “Holy Motors” (2012). La col·laboració amb el duet estatunidenc Sparks va animar al francès a decantar-se per tirar endavant aquest film “cantat”, al qual se li han hagut de destinar sis anys de producció i que, alhora, és també la primera pel·lícula del director en anglès.

Una altra de les novetats que ens sobten és l’elecció de no comptar amb Dennis Lavant dins el repartiment, actor fetitxe de Leos Carrax des de la dècada dels ’80. En el seu lloc, però, hi trobarem dos pesos pesants i cotitzats actors/actrius de l’actualitat. Per una banda, l’actriu Marion Cotillard (“Midnight in Paris”, “La Vie en Rose”) és Anne Desfranoux, una coneguda cantant d’òpera: delicada, esteticista, perfeccionista. Per l’altra Adam Driver (“Silence”, “Marriage Story”) firma una titànica interpretació, de les millors que s’han vist a la gran pantalla darrerament, en el paper de Henry McHenry, un comediant d’espectacles stand-up amb un marcat caràcter provocador i tempestuosament irritable. Els dos personatges, amb uns rols marcadament associats al seu gènere, són un desdoblament no només de la personalitat de Leos Carrax sinó sobretot del seu cinema: curós i formalista per una altra banda; histriònic i excessiu per l’altra. La pel·lícula segueix, sense respir, aquest pols entre una proposta avantguardista que llança el film endavant cap a un espai d’aire fresc, i una altra cadena que el reté enrere: el revestiment comercial que l’elevadíssim pressupost dóna a “Anette”. Aquest és el nom que rebrà la filla que el comediant i la cantant d’òpera decideixen tenir en el cim de la seva aventura romàntica i que obrirà la porta d’un període en què el film ens farà navegar, tenyint aquest nou univers cap a un progressiu filtre sinistre i autodestructiu.

El crític francès André Bazin afirmava que rere la invenció i difusió del cinema sempre hi ha hagut l’anhel mil·lenari de l’ésser humà de capturar imatges en moviment amb el major realisme possible i que ens mostrin la realitat que coneixem amb el naturalisme més gran possible. Això l’allunyava, doncs, d’altres arts com el teatre, la poesia o la dansa en la qual l’espectador/a ha d’assumir que s’estan expressant a través d’uns codis artístics determinats. Clar és, també, que Bazin va morir l’any 1958, en ple auge del cinema que ara considerem com a “clàssic”, que no és més que portar a l’extrem la transparència diegètica en la narrativa audiovisual (és a dir, com si veiéssim les imatges que ha enregistrat una càmera que, innocentment, s’ha posat enfront una escena que ha succeït dins la història que s’explica); i es perdria tots els moviments d’avantguarda que començarien a despuntar les dècades següents arreu del món.

Aquest és un debat molt interessant a tenir en compte si el nostre objecte d’estudi d’avui es tracta d’un musical, ja que, com resulta obvi, ningú de nosaltres viu els esdeveniments de la seva vida mentre canta i balla pel carrer. És curiós adonar-se’n com s’ha instituït com al musical clàssic una estranya hibridació entre una pel·lícula (sovint avorrits melodrames) amb la narrativitat més transparent possible i, tot d’una, convertir l’escena en una mena de musical de Broadway en la que els actors i actrius, de cop, tenen fabuloses habilitats líriques i coreogràfiques, amb l’ajuda d’infinitat de ballarins i ballarines extres. El gènere, en decadència des de fa unes quantes dècades, va trobar un respir en “La La Land” (Damien Chazelle, 2016), un film que, per molt èxit que cultivés, no deixa de ser un remake “neoclàssic” de les formes anteriorment descrites. En comptes d’això, la proposta de Leos Carrax és més arriscada però més transcendent: prescindir d’una part i exacerbar l’altra. De narració n’hi ha (poca, però n’hi ha) però en cap moment l’espectador/a té la sensació de fugir de la opera rock musical: muntatge, banda sonora i coreografies dansen alhora fent evolucionar les trames sense quasi acció ni diàlegs sinó a través d’una manera en la qual la terrible genialitat de Carrax es fa present en cada frame del film, hibridant formats i textures d’una manera tant genial com neuròtica, tant brillant com excessiva.

Sobre “Anette”, la crítica de cinema Aym Taubin va afirmar que estava plena de “culpa masculina agonitzant”. El cert és que, ben aviat després de l’idil·li que ambdós personatges comparteixen mentre canten “We Love Each Other So Much” (possiblement la millor cançó d’un musical en què la banda sonora no acaba de brillar significativament), i havent nascut la seva filla Annette, el personatge de Henry McHenry comença un seguit de transformacions psicològiques, sucumbint progressivament sota el pes de la part més tòxica i violenta de la seva masculinitat. En aquest davallament als inferns que realitza el personatge que magníficament interpreta Adam Driver, assistirem a la desfeta dels seus cínics shows que acabaran amb la seva carrera de comediant, però sobretot al seu tarannà fosc, gelós i manipulador tant cap a la seva dona Anne primerament, com cap a la seva filla Annette més tard. La polèmica decisió de centrar la trama en la decadència autodestructiva del protagonista ha generat interpretacions i crítiques contraposades: mentre Maria Guerra de lascript.com opina que “Annette” és una “fulgurante oda al macho maltratador”, molts altres crítics i crítiques de nombrosos portals i mitjans en destaquen l’intent d’exorcisme del director per disseccionar i desmembrar tota una violència masculina que ha ostentat, durant vàries generacions, el poder dins el si de les societats i, òbviament, dins l’indústria de l’espectacle. El fet és que el seu final no deixa espai per a l’ambivalència i perquè la persona espectadora pugui sentir la més mínima compassió per la culpa que sent el monstre en el qual s’ha convertit Henry McHenry. No hi ha perdó, ja que, com li diu Annette: “ja no tens a ningú a qui estimar”.

Una segona línia interpretativa ha d’anar, obligatòriament, dirigida cap al personatge d’Annette. Efectivament, la filla que comediant i cantant tenen en comú és un titella que, encara que la posada en escena ens la reveli com a tal, per als propòsits narratius del film és tractada amb plenes qualitats humanes. La referència, doncs, és clarament implícita: l’infant no és més que una joguina, els fils de la qual mou el matrimoni i, especialment, la violència que exerceix Henry, pels seus propis beneficis personals. Però, més tard, se’ns convida a una altra lectura al voltant de l’explotació (en aquest cas aplicada als infants, però extrapolable al general de totes maneres) que es fa dels i les artistes davant un públic de masses, generant uns beneficis astronòmics; fenomen que l’arribada d’Internet i les xarxes socials n’ha ampliat la seva difusió. El qüestionament de l’ofici interpretatiu, la cerca de la seva pura essència i el diàleg amb la societat contemporània és una constant dins l’obra de Carrax, com demostra la seva passada pel·lícula “Holy Motors”.

En definitiva, la grotesca, transgressiva, revulsiva i àcida “Annette” de Leos Carrax és un film que podrà agradar o no agradar als i les espectadores que aquests dies omplin les sales, però que indubtablement té una transcendència artística que potser tan sols el curs dels anys ens sabrà fer veure. Indubtablement, la seva hibridació de gèneres, formats i textures li confereixen una valuosa categoria de genuïna però anacrònica alhora, al que cal sumar l’abordament que es du a terme de temes de rabiosa actualitat: la comercialització de l’espectacle en l’era digital o la violència masclista dins i fora de la indústria cinematogràfica en l’era del Me too. Amb un Adam Driver que comença a consolidar-se com un dels actors de culte dels darrers anys, “Annette” és un film que difícilment pot causar indiferència al públic i que, de ben segur, dóna aire fresc a una cartellera que espera, per aquest curs que ja està a punt de començar, que comencin a arribar els grans títols que el Festival de Cannes ha promès.

OPINIÓ GENERAL
Puntuació
Article anteriorTothom a la platja! – Històries de comerciants, pirates, balnearis i turistes a la costa catalana.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí