XI D’A Film Festival Barcelona

0
32

El retorn (híbrid) a la normalitat

Sembla que, després de més d’un any de dura pandèmia i llargs confinaments, comencem a veure la llum al final del túnel i, tot plegat, avança cap a la normalitat. Uns dels majors afectats del seguit de mesures anti-COVID19 han estat, sense cap mena de dubte, els esdeveniments culturals massius de tota classe, entre els quals els festivals de cinema, que van encadenar una llarga llista d’anul·lacions o aplaçaments.

És per això que el retorn d’un referent immediat com és el D’A Film Festival Barcelona a la presencialitat no pot significar més que unes bones notícies que molta gent, acumulant paciència, esperava. Els espais escollits per la retrobada del cinema amb les sales han estat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), la sala Zumzeig, els cinemes Renoir Floridablanca i la Filmoteca de Catalunya.

Ara bé, l’alegria de tornar a seure a una sala per tal d’assastir a un festival és directament proporcional a la que, un any enrere, vam gaudir al conèixer que la programació del festival no es suspenia sinó que es traslladava a la plataforma streaming FILMIN, de manera que podíem participar del festival des de les llars on ens trobàvem confinats i confinades. Un total de 215.000 visionats van salvar l’èxit de l’edició i van fer prendre nota a l’organització de les possibilitats d’aquest format, convertint el certamen d’enguany en una oferta híbrida entre les possibilitats online i les que ofereixen les clàssiques sales, que s’han omplert malgrat les restriccions d’aforament.

Categories i palmarès

El festival es distribueix en diferents categories: “Talents” agrupa els films que entren a concurs (amb un premi de 10.000€) i la formen l’obra dels directors i directores que no acumulen més de dos llargmetratges a les seves esquenes.  Enguany el premi ha recaigut sobre “Poppy Field”, obra del director romanès Eugen Jebeleanu. Basada en fets reals, la pel·lícula narra les contradiccions internes i el debat amb el sentiment de culpa d’un policia homosexual al que assignen la missió d’intervenir en l’assalt d’un grup ultra-nacionista i homòfob a un cinema en motiu de la projecció d’una pel·lícula queer. El jurat n’ha destacat  “l’absorbent immersió en una realitat asfixiant a través d’una narració precisa, unes interpretacions contundents i una direcció virtuosa”.  

Dins la mateixa categoria, també s’ha concedit un premi accèssit a “Queridos Vecinos” dels germans italians Damiano i Fabio D’Innocenzo. D’entre els films d’aquesta secció també en destaquem l’estrena mundial de “Mía y Moi” del realitzador català Borja de la Vega i protagonitzada per Bruna Cusí (“Estiu 1993”) i Eneko Sagardoy (“Handia”); així com també la nord-americana “Residue” de Merawi Gerima, una lúcida crítica, en clau quasi onírica, de com la población blanca (en aquest cas de Washington D.C.) s’apropia de barris de majoria afroamericana mitjançant una lenta (però no per això menys violenta) gentrificació.

Amb col·laboració amb la madrilenya ECAM, també s’atorga el premi “Un impulso colectivo”. Violeta Kovacsics, Luis Ferrón i Carlos Loureda han cregut han escollit com a digna mereixedora la pel·lícula de l’extremenya Maria Pérez Sanz “Karen”, un diàleg entre “l’èxit i el fracàs; entre el record i allò fantasmagòric; i entre el paisatge africà i extremeny”. La menció especial ha estat per a “Ovella” del col·lectiu sorgit a ESCAC format per Marc Puig Biel, Júlia Marcos Lázaro, Daria Molteni i Sergi Rubio González, valorant així el potencial jove en una industria malhauradament dominada pel poder adult.  La ACCEC (Associació Catalana de Crítica i d’Escriptura Cinematogràfica) concedeix, dins el mateix festival, el Premi de la Crítica, que enguany ha destacat el treball de Suzanne Lindon per escriure, interpretar i dirigir una fresca “Seize Printemps“.

Quasi 90 films independents

Sens dubte, un dels gran al·licients de l’edició d’enguany del D’A era l’estrena, a l’Estat espanyol, de “First Cow” de la directora nord-americana Kelly Reichardt, western independent ubicat en la primera etapa de la colonització de l’Oest estatunidenc i que ja acumula desenes de premis d’arreu i sincers aplaudiments de tota la crítica. No en va, s’ha fet amb el Premi del Públic del festival. En podrem gaudir, de nou, el pròxim 21 de maig a les sales de cinema i segur que donarà molt del què parlar.

D’entre totes les més de 80 propostes restants, també destaquen altres noms com “Siberia” (amb William Dafoe) d’Abel Ferrara o, pel que fa a la destacable presència asiàtica, “The Woman Who Ran” del coreà Hong Sang-soo o “Rizi Days” del malasi Tsai Ming-Liang  que, a banda, s’ha fet lligat amb la restauració en 4K del seu clàssic Goodbye, Dragon Inn. Vam poder, també, quedar impactats per la pel·lícula del representant del nou cinema romanès Cristi Puiu amb “Malmkrog”, més de 200 minuts de metratge en que un grup d’aristòcrates reflexionen, tancats en un palauet a finals del segle XIX, sobre la violencia, la guerra, l’ordre o la civilització: uns diàlegs tant lúcids com llarga és la pel·lícula.

Però, si parlem de llargades descomunals, ens veiem obligats a citar “DAU”. gairebé 400.000 càstings, 40.000 vestits, un set de 12.000 metres quadrats —el més extens de la història d’Europa—, 400 personatges, 10.000 extres, 40 mesos de rodatge i 700 hores de metratge en 35 mm. Tot un experiment cinematogràfic que va trascendir el propi valor artístic per a devenir-se social ja que els directors Ilià Khrzhanovski i Sergei Adonyev , per a voler recrear les dinàmiques dins una institució científica soviètica, van fer viure, treballar i relacionar-se com a tals a quasi 300 persones durant una década. Tot per la fam de la càmera: el debat ètic i estètic està servit.

Poc a poc tot va tornant a certa normalitat i els festivals i el cinema, en si mateix, torna a dialogar amb els seus espectadors i espectadores d’una manera més orgánica i fluïda que rere la fredor de les pantalles de streaming. Un altre fenòmen que hem pogut observar darrerament és com els postulats d’aquest cinema d’autorx i independent, tant pur com residual fins ara, ha anat ocupant espais fins ara només reservats a les produccions d’altíssim pressupost de la gran indústria. No només ens estem referint al recent èxit de “Nomadland” a la gala dels premis Oscar sinó a la volada que han pres títols com “El Año del Decubrimiento” de Luis López Carrasco o la premiada amb el Premi del Públic del D’A Film Fest 2020, “My Mexican Bretzel” de Nuria Giménez Lorang. Tant és així que, com bé diu Carlos Losilla, crític cinematogràfic vinculat a la programció del D’A, tot aquest fenòmen és “bo perquè potser vol dir que no ens equivoquem. I dolent perquè podria provocar que aquesta tendència es domestiqui i integri a poc a poc en la indústria més convencional, perdent la seva originalitat i la seva força a mesura que obté reconeixements i premis”.

Font: https://dafilmfestival.com/premis-2021/

Article anteriorUn país com a jardí (Ressenya de “Nomadland” de Chloé Zhao)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí